La millor feina del món

Aquestes setmanes són setmanes de feina forta. Aquestes setmanes estem preparant el que serà la mostra de final de curs de l’Espai de Música Moderna i és una passada veure desfilar per les nostres aules noies i nois de totes les edats preparant temes de grans intèrprets de totes les èpoques, Arctic Monkeys, Guns N’ Roses, Coldplay, AC/DC, són alguns dels grups interpretats per aquests joves que potser encara no caminaven o no havien nascut quan van començar a sonar les cançons d’aquests artistes a la ràdio. Això no és cap novetat, la meva generació es va iniciar amb els temes dels The Beatles, i quan es van separar molts de nosaltres encara no havíem nascut.
Com us deia, veiem desfilar els alumnes per les aules, nerviosos el primer dia, amb els seus apunts, i disposats a conèixer els que seran els seus companys de grup, el/la baixista, guitarrista, cantant i bateria que els acompanyaran el dia assenyalat; vergonyes, timidesa, inseguretats que a poc a poc es va convertint en companyerisme i complicitat. És igual si els grups els formen nenes i nens de 10 anys o que el formin adolescents de 15 i 16 anys, les actituds acaben sent les mateixes.
Aquest any la mostra de final de curs la fem a l’Auditori Nacional d’Andorra, a Ordino, el malaurat incendi del CCCL de Sant Julià de Lòria ens ha fet canviar aquest any d’espai, i és una gran oportunitat per als alumnes, ja que tocar en aquest escenari és una experiència que, com a músic, us puc dir que és impressionant, tot i que el Claror tampoc es queda curt.
Espero que ells ho vegin de la mateixa manera; el fet de pujar en un escenari real, dels de veritat, sempre és un fet transcendental, i intentem transmetre aquest sentiment als nostres alumnes.
En aquesta primera setmana d’assajos, hi ha combos (així és com anomenem els grups) que ja sonen gairebé perfectes, i l’objectiu del professor és que l’alumne passi de tocar perfectament, assegut en una cadira i mirant-se els dits de la mà esquerra, a fer-ho de peu, amb la guitarra penjada, i amb una absoluta actitud rockera. No us penseu que és tan fàcil, tot sovint els músics que us fan moure els peus i ballar quan els escolteu són incapaços de moure un peu sobre l’escenari, no dic que sigui el cas dels aprenents de músics que ens ocupa, ja que més aviat és que ells estan pendents d’altres coses, com ara prémer la nota correcta, un do sostingut en lloc d’un do, malgrat la proximitat, és pitjor que tocar un mi.
Aquesta setmana he sentit combos contundents i treballats, i he hagut de mirar els membres del combo i treure’m el barret i dir-los: “Aquest tema sona brutal, ara només cal que ho gaudiu sobre l’escenari”.
Crec que, de diferent manera, aquest article l’he escrit cada any, perquè tinc la gran sort de dedicar-me a això, a formar joves músics, a traspassar els coneixements i la passió que sento pel que més m’omple, a les noves generacions de músics, i ho faig en primera persona, però estic segur que els meus companys de feina pensen igual que jo. És una sort treballar en això.