Fa poc, en un concert d’acordions a la Seu d’Urgell, vaig veure una nena que coixejava, no aguantava ni un minut asseguda a la cadira de rodes, s’aixecava perquè no podia estar-se quieta; com qualsevol nena volia jugar, i volia fer-ho amb la seva amiga, la Júlia. No sé ben bé a què jugaven però corrien perseguint-se, també ballaven, i tot sense parar de riure. En el moment d’aquesta persecució lúdica, la Júlia imitava la coixesa de l’amiga, i ho feia realment bé. Ho vaig demanar a la mare de la Júlia i em va dir que ho feia “per jugar en igualtat de condicions”. Amb poc més de 8 anys, no calia que ningú expliqués a la Júlia cap norma d’integració, de civisme ni de respecte. Totes dues havien decidit a què jugar i com, i les normes eren igualitàries, justes. Em va impactar, aquella imatge. La plaça de la catedral estava plena de gom a gom i a la Júlia no li importava convertir-se en coixa per un moment perquè volia jugar i no volia guanyar l’amiga amb unes condicions més afavoridores per a ella, perquè aleshores això no era guanyar. Reien molt i segurament també ho feien per la imitació tan bona que feia la Júlia de la coixesa, i posaven en evidència i sense cap adornament, ni tabú, la discapacitat (compartida). Em va fer reflexionar com canviaria el món si tots miréssim a través dels ulls de la Júlia. Veuríem, sense cap mirada discriminatòria, que no tothom té les mateixes capacitats per a segons què, i que no tenir-les no significa que t’hagis de quedar enrere, i que tenir-les tampoc significa que hagis d’anar al davant ni que siguis millor, perquè aleshores el concepte de guanyar perd tot el significat.
