La missatgera de la victòria

Liubov Alekséievna Netúpskaia (1920–2020) va morir  tranquil·lament mentre dormia a l’apartament on vivia amb la seva filla. Veterana de la Segona Guerra Mundial (la part a la qual els russos en diem Gran Guerra Patriòtica), condecorada amb l’Orde de l’Estrella Roja i les medalles per l’alliberament de Varsòvia i la presa de Berlín, vivia una vida poc conspícua a la ciutat bielorussa de Gomel. Cobrava una jubilació minsa i per complementar-la treballava en el guarda roba d’un centre educatiu.
En mirar les seves darreres entrevistes gravades en vídeo, veiem que a l’edat de 100 anys, Liubov Netúpskaia conservava una lucidesa extraordinària de la ment. Sovint la convidaven a col·legis per fer conferències. Això, en sí, no era del tot excepcional: fins i tot als anys 1980 cada any se’ns demanava a tots si els nostres padrins que havien participat en la guerra podien venir a fer-nos una xerrada. El meu avi Aleksandr mai va voler fer-ho; a l’àvia Maria, per alguna raó, no vam arribar a plantejar-li-ho. Es van conèixer al front (i els fills i nets del matrimoni poc hem arribat a saber sobre aquell qui era el seu primer marit), però ella era l’encarregada d’un comboi de subministraments, era la menys condecorada, la poc notòria. I és cert que el fet d’haver format part de fets històrics decisius no sempre t’habilita per ser-ne una figura clau. Són pocs aquells qui, com la nostra heroïna d’avui, arriben a tenir-hi un paper instrumental rellevant. I encara menys nombrosos els que ens fan veure el passat com si l’haguéssim viscut.
Als nens soviètics se’ns inculcava la memòria i l’estudi de la Gran Guerra Patriòtica com una guerra santa: mai no ens venien a veure els veterans de conflictes bèl·lics més recents i amb finals menys gloriosos.  Ara, 75 anys després de l’acabament de la II Guerra Mundial, queden pocs combatents que puguin i vulguin recordar-la. Tanmateix, entre les històries que explicava Liubov Netúpskaia n’hi havia una que només era seva:  el maig de l’any 1945, va comunicar a Moscou la rendició incondicional de l’Alemanya nazi. Era l’encarregada de l’equip de dues telegrafistes i un mecànic que van transmetre el missatge de la victòria des de Berlín directament a Stalin, i va rebre una menció per la transmissió impecable. Deia que anys més tard, internada en un hospital per una intervenció quirúrgica, en va compartir els records amb les seves companyes d’habitació. Quasi ningú s’ho va creure. Tanmateix, al cap de poc, els diaris la van fer famosa.
Les vides humanes tenen diversos punts de culminació. Netúpskaia, filla d’un pare afusellat per la dictadura soviètica, a dures penes va aconseguir allistar-se a l’Exèrcit Roig. Tot i així, el destí la va escollir per ser la telegrafista que va fer arribar a la seva pàtria l’anhelat missatge de la pau. La llarga vida viscuda li va permetre descriure les vides devastades per la guerra i l’alegria immensa de la victòria als nascuts en un nou mil·lenni.