En una societat cada vegada més accelerada, les notícies es consumeixen ràpidament, es comenten, es jutgen i sovint es classifiquen gairebé de manera automàtica, sense gaire espai per a la reflexió. Enmig d’aquesta dinàmica, alguns fets s’eleven immediatament a categoria d’escàndol global o d’indignació pública, mentre que d’altres acaben relegats a un segon pla o es dissolen dins del soroll informatiu. És precisament en aquest marc que em sorprèn especialment el cas de l’agressió a una monja catòlica a Jerusalem el 28 d’abril: un atac al carrer amb un evident component d’odi o discriminació religiosa, del tot injustificable.
Segons les informacions aparegudes posteriorment, l’agressor detingut seria un home jueu ultraortodox. Es tractaria d’una agressió contra una persona pel que simbolitza. És religiosa i també és dona, fet que dona al cas una dimensió que, en altres circumstàncies, probablement hauria generat una reacció pública més àmplia i immediata.
En aquest cas, però, més enllà de la detenció de l’agressor per part de les autoritats israelianes, la condemna pública i les mostres de solidaritat han estat relativament discretes. La imatge de la monja estesa a terra gairebé ha acabat convertida en una escena més dins del flux informatiu. Evidentment, si es tracta d’un atac individual seria injust convertir-lo en una acusació col·lectiva contra el judaisme o contra el poble jueu. Per això aquest cas també posa de manifest una certa asimetria: en determinades situacions, alguns fets individuals es transformen ràpidament en lectures globals, acusacions més àmplies o qualificacions immediates d’odi estructural; en altres, en canvi, queden reduïts a la categoria de succés puntual.
Aquest fet ha succeït a Jerusalem. Els qui han tingut l’oportunitat de visitar-la saben que és una ciutat complexa, especialment a la seva part antiga, on conviuen –no sempre de manera fàcil– les tres grans religions monoteistes: islam, judaisme i cristianisme, amb totes les seves derivades i sensibilitats internes. Aquesta realitat, carregada d’història i tensions, ajuda a entendre fins a quin punt la convivència pot ser fràgil. Però massa sovint aquesta complexitat acaba reduïda a simplificacions. La polarització afavoreix lectures parcials i deixa poc espai al coneixement.
Aquesta manca de perspectiva o de criteri també es pot observar en situacions més properes. Ho vam veure amb la polèmica del Carnaval d’Encamp, on diverses associacions jueves es van mobilitzar ràpidament, van demanar explicacions i van exigir disculpes davant el que consideraven una ofensa, amb un ressò que va anar molt més enllà de l’àmbit local. Tot plegat, però, a partir d’una interpretació sobre una sàtira de Carnaval i no pas d’una agressió o d’un acte violent. En alguns casos, el debat es converteix immediatament en notícia, impacte mediàtic i condemna pública.
En canvi, altres situacions també rellevants poden acabar passant molt més desapercebudes, com el cas de la monja. I aquestes dinàmiques, habituals en l’àmbit internacional, també es poden observar en expressions o escenes que hem vist a casa nostra. En aquest sentit, també s’han produït mobilitzacions o accions vinculades al debat sobre l’avortament en què s’han utilitzat símbols cristians de manera provocadora o ofensiva. Escenes amb referències al rosari o a altres elements de la tradició cristiana són interpretades sovint com una expressió emparada per la llibertat d’expressió.
Per tot plegat, és evident que no totes les agressions o expressions de manca de respecte reben la mateixa atenció ni generen la mateixa reacció pública. Hi ha situacions que són interpretades immediatament com a discriminacions o expressions d’odi, mentre que en altres casos s’apel·la ràpidament a la llibertat d’expressió per justificar determinades actituds o provocacions. Aquesta diferència de criteri es fa especialment visible quan es tracta del cristianisme o de l’Església catòlica. I encara resulta més paradoxal si es té en compte que, amb independència de les creences personals de cadascú, formen part del nostre substrat cultural, històric i patrimonial.
Potser el que falta és una veritable cultura del respecte, basada més en el coneixement que no pas en la simplificació o el prejudici. Perquè el risc no és només la incomprensió, sinó també acabar normalitzant determinades actituds segons contra qui es produeixen. I quan acabem decidint quines agressions o discriminacions mereixen una reflexió profunda o s’eleven a categoria de cas, i quines altres es dilueixen ràpidament dins del flux informatiu, aquesta diferència de criteri –i també determinats silencis– acaba transmetent inevitablement el seu propi missatge.
