La mort de Marc Antoni i de Cleòpatra

El triumvir romà Marc Antoni es va suïcidar el dia 1 d’agost de l’any 30 abans de la nostra era. Ho va fer després de la dura lluita amb August en el marc d’allò que hom anomena «l’última guerra civil de la República». Hi van participar gairebé 200.000 soldats d’una part i de l’altra, dels quals en van morir més de 100.000 a més de les víctimes civils que els historiadors antics tenen tendència a oblidar, i que ens permet qualificar-la com la guerra més gran del món mediterrani fins aquell moment. Amb Antoni va desaparèixer l’únic competidor real d’August pel control del territori d’allò que esdevindria l’Imperi romà l’any 27. Per la mateixa ocasió, van morir igualment Cesarió, fill natural de Juli Cèsar i qui hauria pogut ser emprat políticament com a veritable hereu en contra de les pretensions d’August, qui tan sols n’era el fill adoptiu. Però, potser més important, també es va matar Cleòpatra, hereva de la dinastia dels Ptolemeus i faraona d’Egipte. 

Shakespeare en va treure una de les seves obres més conegudes, Anthony and Cleopatra. La quantitat de temes que hi va treballar ens compliquen la classificació de la peça. Un dels recursos dramàtics més importants sens dubte hi era l’oposició: entre Roma i Egipte, entre l’est i l’oest, entre l’home i la dona... i àdhuc entre la tradició representada pel món dels faraons i la modernitat de l’homo novus que representaven tant Marc Antoni com August. A més, hi trobem els tòpics de la tragèdia d’un poble o d’un personatge, de l’amor impossible, de la traïció, de la sexualitat i, novament, del poder femení que resultava tan difícil i efímer dins el món clàssic.

Aquests temes havien de tenir la seva importància dins la interpretació literària que en va fer l’autor anglès uns setze segles més endavant, dins un context social completament diferent. També ho tenien dins el món molt real del poder militar i polític del mediterrani. La desaparició de Cleòpatra va tenir conseqüències inesperades en aquell moment. Naturalment, el poder romà va incorporar Egipte dins els territoris que ocupava, cosa que tenia la seva importància pel que fa a la producció de blat, aquell aliment bàsic que era imprescindible per mantenir els estrats més humils de la societat de Roma. Panem et circenses, en deien. Però també era important perquè la possessió d’Egipte obria el món romà als circuits de comerç que baixaven per la costa oriental d’Àfrica, i també per les ribes de l’oceà Índic fins a l’Índia i àdhuc, indirectament, fins al contacte amb els mercaders de l’imperi xinès dels Han.

No ens ha de sorprendre l’existència d’una variant de la ruta de la seda, fins i tot al segle primer de la nostra era. Els contactes entre l’est i l’oest del continent euroasiàtic han estat constants al llarg de la història, i és només d’esperar que alguns productes de luxe com la seda de la Xina o el pebre de l’Índia hagin arribat fins a les villae dels més rics de la societat romana. Una altra cosa és que amb aquest comerç i els contactes que implicaven també solien arribar alguns hostes indesitjats: bacteris i virus. 

La Mort Negra l’any 1347 és coneguda per haver començat amb l’arribada d’una onada de la pesta través dels ports marítims de Barcelona i Gènova. Però l’Imperi romà també havia patit pandèmies semblants, com la pesta antonina l’any 165 i la plaga de Justinià del 541-2. Tenim bastanta certesa que provenien del centre del continent. S’ha pogut identificar l’agent de la plaga de Justinià com una soca de la mateixa yersinia pestis, soca que s’ha tornat a identificar al Tian Shan a l’oest de la Xina actual. Les dues plagues van acabar soscavant les bases del poder de l’Imperi romà en dos moments en què es trobava en un màxim de la seva extensió.

No sabrem mai si, sense la mort de Cleòpatra i el desenvolupament de les rutes de comerç entre el mediterrani romà i l’orient, la seqüència d’entrada d’ones pandèmiques hauria estat la mateixa. Però sí que tenim clar que l’Imperi romà no hauria estat el mateix sense la influència oriental de què el fet d’ocupar Egipte li va permetre gaudir.