El llenguatge no ens ofereix una paraula per descriure o qualificar allò que se sent davant de la mort d’un fill, d’un fill estimat. Pots plorar fins a quedar-te sense llàgrimes però un dolor sever, profund, greu, segueix viu.
Un fill pot veure la mort com l’única forma d’alliberament quan pateix una cruel malaltia que va néixer amb ell, sense que ningú ho sabés, i que a poc a poc va controlar la seva vida. Una malaltia sense curació coneguda a dia d’avui. Una malaltia que et tortura constantment, dia i nit, que no et deixa gaudir de les hores de llum ni dormir, que s’enreda dins teu amb urpes de por i angoixa fins a portar la teva vida a un nivell insuportable. De poc serveixen els millors centre hospitalaris, els millors metges, la màxima dedicació, bolcar-t’hi dia i nit. La malaltia és implacable i utilitza l’esquerda més petita per reprendre el control i destruir una vida estimada.
La mort d’un fill pot ser l’única forma d’alliberament per a ell. De fet, pots tenir la sort de rebre signes molt clars que ha estat així. Però el forat que et queda a l’anima és brutal. Les onades de tristor van i venen. Les onades de culpabilitat també –d’allò que sempre podies haver fet de més, o d’allò que no hauries d’haver fet– van i venen. És inevitable, encara que els metges ja et van advertir del caràcter incurable de la malaltia i de la seva crueltat.
La mort d’un fill et porta a la necessitat d’acariciar breus moments de pau i a defugir descaradament del soroll impertinent. La duresa del moment en què et trobes amb la mort del teu fill es veu suavitzada per l’excel·lent tasca dels cossos de seguretat, d’emergència, els forenses i funeraris. Persones que van saber actuar i, sobretot, van saber estar. Persones de bé, amb bon cor. Gràcies a tots per ser-hi. La duresa de l’acomiadament és brutal i sols es va veure alleugerida per l’amor dels amics de veritat i de les persones de fe, persones d’Església de veritat que dediquen la seva vida als altres. Gràcies per ser-hi.
La mort d’un fill t’escapça l’ànima, com un arbre quan l’oratge li parteix el tronc. Pot ser que una part s’assequi, o pot ser que amb el temps brotin noves branques amb força. Però el tronc no deixarà d’estar escapçat.
