Resulta curiós, oi?, la manera com es comporta el temps en un hospital. Com es caragola, s’expandeix i es contreu al ritme d’un cor que batega de forma irregular, quan cada hora és eterna i un repte arribar a la següent. I l’endemà, una incògnita. Cap lletra impresa no toca el cervell i les notes musicals només troben el buit; en canvi, una infermera canviant un degotador és l’espectacle més fascinant, i l’arribada d’un metge, una epifania: l’aparició de Ra, la imatge del Salvador de Taüll acompanyat del tetramorf, Lluís XVI i tota la cort versallesca. Entreté les hores mortes el xap xap xap insubstancial de les xarxes. Idioteses intranscendents. Fins que ensopeguem amb l’acudit sobre l’Estat quedant-se amb el fruit de l’esforç via impostos. Mires cap aquell llit on jeu qui lluita per la vida, a la immensitat de recursos que s’hi estan destinant. Quina rebolcada a les teves consideracions prèvies! No hi ha res de cert, excepte la mort i els impostos, diu l’adagi. Ja veus, però: la primera és inexorable i no obstant els segons serveixen per plantar-li cara, per foragitar-la, dir-li que torni més tard que d’hora, que és agradable viure amb els éssers estimats.
Perdonin l’anècdota: ja fa anys assistia a la xerrameca d’una perruquera curta de gambals sobre com de bé l’havien atès a la sanitat privada quan s’havia trencat el canell i com de malament funcionava la pública. Fastiguejada de sentir-la, vaig acabar preguntant-li com s’ho faria per fer-se un tractament a Houston si se li declarés un càncer greu. La clienta del costat, dona gran, callada, s’hi va afegir: “Em sembla que la nena té raó”. La ximpleta va callar.