“La mort no és res. Tan sols he anat a l’habitació del costat./ Jo soc jo, i vosaltres sou vosaltres./ El que jo era per a vosaltres ho continuo essent sempre./ Anomeneu-me pel nom amb què sempre m’heu cridat;/ parleu-me com ho heu fet sempre,/ no feu servir un to diferent, ni prengueu un aire solemne o trist./ Continueu rient d’allò que ens feia riure junts./ Pregueu, somrieu, penseu en mi, pregueu per mi…/ … La vida significa tot el que sempre ha significat./ No s’ha tallat cap fil./ Per què hauria d’estar fora dels vostres pensaments,/ simplement perquè no ens podem veure?/ Us estic esperant, per un interval/ No estic lluny; tan sols a l’altre cantó del camí. Tot va bé.”

La mort no és el final, és el títol d’un preciós poema de Sant Agustí. Explica, bellament, com la unió entre les persones roman més enllà de la mort. L’òbit dels nostres éssers estimats no significa la fi de la nostra relació amb ells. Les persones que estaven unides a nosaltres pel vincle de l’amor, continuen estant a prop nostre, després del seu decés, ja que l’amor és una força que no desapareix, només es transforma.“Quan la meva veu calli amb la mort, el meu cor et continuarà parlant” (Tagore).

La mort és un tema tabú. Evitem parlar-ne, i tanmateix forma part del cicle de la vida. Hi ha morts especialment traumàtiques: les sobtades, les violentes, les causades per una llarga malaltia; la de joves o nens, o la mort d’un fill, que sembla antinatural i és sens dubte el dolor més gran que hi pot haver.

Davant del dolor incommensurable per la mort d’un ésser estimat, la fe ajuda a suportar millor el dol. La fe dona pas a l’esperança, en saber, amb tota seguretat, que ens tornarem a trobar. “Plorem pels difunts, però cap va morir. Els trobarem a tots” (Vicente Ferrer). Què podem fer a la terra pels nostres éssers estimats morts? Podem pregar i oferir el valor infinit de la santa missa. Ells, des del cel, glorifiquen Déu; ens continuen estimant i intercedeixen per nosaltres.

La mort és una dimensió de la vida. En morir, la nostra ànima immortal entra en contacte amb Déu. “El que és espiritual no pot morir, ni per descomposició i corrupció de les seves parts, que no té per ser espiritual, ni per corrupció del cos, del que no necessita per existir” (Antonio Royo Marín: Teologia de la Salvació).

Elisabeth Kübler-Ross, doctora en psiquiatria i escriptora suís-nord-americana, és una de les majors expertes mundials en la mort, les persones moribundes i les cures pal·liatives. Tota la seva obra versa sobre la mort i l’acte de morir. Va ajudar molts familiars de malalts terminals a tractar la seva pèrdua; a saber com enfrontar-se a la mort d’un ésser estimat. També va estudiar milers de testimonis d’experiències properes a la mort; persones que expressaven la felicitat experimentada en veure i sentir la presència de Déu i la fusió amb Ell.

Kubler-Ross afirma que la mort no és la fi, sinó un radiant començament. Al seu llibre, la mort: una aurora, explica com, després de morir, l’ànima es transforma i viu una altra existència diferent, en una altra dimensió, unida a Déu i amb una felicitat infinita. Assevera que morir és traslladar-se a una casa més bella. Es tracta, senzillament, d’abandonar el cos físic com una papallona abandona el seu capoll.

Com a testimoni personal, us explico que fa uns anys van morir els meus pares i la meva germana en un breu interval de temps. Sé, i sento que estan amb mi i que m’ajuden en tot moment, ja que estan gaudint de la glòria del cel. Com dic sempre, tinc una família terrenal i una altra de celestial. Parlo d’ells i amb ells, en temps present, sense tristesa, perquè sé que ens tornarem a trobar i abraçar.

Jesús ens diu: “Jo soc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà; 26 i tot aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més” (Jn 11,25-26). 

La mort no és el final. És el començament de la vida eterna.