La mort no pot ser un tabú

Acabem de passar Tots Sants i després de dos anys en què la pandèmia fins i tot ens va impedir poder visitar els cementiris com havíem fet sempre, aquest any el ritual ha tornat a la normalitat. Flors, música i gent amunt i avall en uns espais poc concorreguts durant la major part de l’any. Em sorprenia veient un reportatge a l’informatiu de TV3 en què destacaven la presència d’infants en les visites als cementiris. Per què ha de ser notícia que un infant acompanyi la família a visitar la tomba d’un avi, un tiet, un cosí, un germà o un amic? Per què hi ha qui encara s’entesta a apartar els més petits d’una cosa tan  humana com la mort amb l’excusa que se’ls protegeix? De què els protegim exactament? De no saber que les persones morim? Ningú pot evitar-ho i per tant, crec que el millor seria que des de ben petits estiguéssim acostumats a conviure-hi.  Convertir la mort en tabú és una equivocació i segurament explica com de malament portem les situacions de dol quan ens toquen personalment, fins i tot en edat adulta. Recordo, de petita, la mort d’una tia del meu pare. Vam anar a l’enterrament i jo, tot i que no la coneixia, vaig insistir que la volia anar a veure. I el meu pare m’hi va acompanyar. Aquella imatge no m’ha suposat mai cap trauma. De més gran, en canvi, no he volgut veure parents més propers, però ara soc jo qui ho ha decidit. Les pèrdues d’éssers estimats són difícils de gestionar, però crec que és bo que ni que sigui un cop l’any trobem el moment de parlar de la mort, també amb els més petits, perquè de ben segur que tot això també ens ajuda durant la vida.