Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Àlvar Valls

Àlvar Valls

Escriptor

 

 

La mosca

La mosca




Fa més de cinquanta anys, el 1968 o el 1969, quan qui subscriu era un jove tendre que feia poc temps que s’havia estrenat de corrector de textos en una revista cultural, em va tocar substituir per uns dies el cap de redacció, que se n’havia anat de viatge i va deixar un número de la revista acabat i a punt d’anar a la impremta. Encara faltava, però, un article d’un col·laborador habitual, que en principi no havia de causar cap problema i que finalment va arribar a la redacció.

L’article en qüestió duia notes al peu, en una de les quals es feia referència a un magazín de literatura i art que es publicava a Barcelona, dissenyat pel dibuixant argentí América Sánchez seguint els cànons de l’art pop, llavors de moda. Era de format quadrat, a una sola tinta, i duia el dibuix d’una mosca grossa a la coberta. La publicació no tenia, però, nom de capçalera, per bé que tothom l’anomenava La Mosca.

En una nota al peu d’aquell article, la revista s’esmentava amb el nom La Mosca, però al jove corrector li va semblar que no era prou decent atribuir a una publicació un nom que no figurava enlloc. Per què La Mosca i no simplement Mosca, o Una mosca, o, posats a inventar-se un nom, La Puta Mosca?

Aquells anys, no solament no hi havia ordinadors, sinó que encara no s’havia generalitzat l’òfset i es treballava amb linotípia per compondre els textos i amb gravats al buit per reproduir les imatges. Decidit a aplicar la solució perfecta, em vaig fer amb un exemplar de la revista i vaig encarregar un petit gravat de la mosca que presidia la coberta, tan petit que pogués col·locar-se en el text per substituir el nom La Mosca, i vaig indicar a la impremta el lloc que la mosqueta havia d’ocupar.

No les tenia totes. Temia que una imatge tan petita quedés empastellada i en lloc d’una mosca aparegués una taca de tinta (una mena de taca que, per a més inri, en l’argot dels impressors s’anomenava una mosca). Quan vaig tenir el primer exemplar a les mans, vaig córrer a buscar la nota al peu. I allà la tenia, neta i ben perfilada, el dibuix de la petita mosca que tenen aqui dalt, seguida del número, l’any i la pàgina de referència. Així va quedar citada aquella revista que tothom anomenava La Mosca: amb la il·lustració de la mosca, que no és el mateix que La mosca.

Quan el cap de redacció de Serra d’Or, l’escriptor Jordi Sarsanedas, es va reincorporar, li vaig explicar la genialitat. Va mirar la mosqueta, em va mirar a mi, es va gratar el cap i, fent cara de pòquer, va pronunciar una sola paraula: “Curiós!”

Inclouré aquesta anècdota en un llibre que preparo i que titularé Els textos s’assemblen a les olles. Hi sortirà juntament amb altres històries, com ara l’espifiada més gran que mai he comès en el meu exercici de l’ofici, el dia que inadvertidament vaig deixar passar la frase “Era com una segona mare que supurava amor i afecte per tot el seu cos”, referida a una professora, i que en llegir-la no vaig advertir que l’única definició que el diccionari dona per al verb supurar és “produir pus”.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic