La motxilla de la resignació i la superació

La capacitat d’adaptació i de resignació que té l’ésser humà em sorprèn. Hi ha situacions que ens canvien l’esquema que teníem de la vida, se’ns moren familiars i amics, cauen en aquelles malalties que tothom té por d’anomenar, o hi caiem nosaltres i el món ens cau al damunt. Però els dies passen, i la ment s’adapta a la nova situació, millor o pitjor, perquè no tenim cap més remei. O sí, podem caure en aquella depressió infinita –també hi tenim dret–, però no ho volem perquè l’altra gent va fent i nosaltres també hem de continuar. De vegades tenir fe és pràctic, per poder justificar les coses, per tirar endavant. L’ajuda psicològica segons en quins casos és clau. I de tots aquests cops de puny que ens dona la vida ens tornem aixecar. Perquè mai la vida és tota nostra. I hem de ser forts per ella, per ell. I sense que ens n’adonem, ens surt de dins alguna cosa que fa que ens llevem cada matí i continuem una quotidianitat que de vegades ens és aliena. I entrem de nou en aquella roda del dia a dia, de l’anonimat, d’aquella persona que porta el fill a l’escola, treballa, va a ioga o a aquell grup de lectura, i compra el sopar. Aquella persona que porta una motxilla carregada i que l’arrossega com pot. Molts cops, sense buidar-la, es fa més lleugera, i és que amb el temps els músculs es fan forts i suporten millor el pes. També hi ha motxilles que van buidant-se. I tot i que no ho sembli tothom en duu una. Alguns la dissimulen, uns altres la mostren i només fan que lamentar-se, i d’altres la neguen. Sigui com sigui, la càrrega hi és, i cal saber-la portar. Perquè no s’espera res més de nosaltres que la superació.