La multiplicació de murs

Fa més de 70 anys, en plena Guerra Freda i de la divisió del món en dos grans blocs, l’occidental i el soviètic, es van elevar set murs al món, com el que separa des de 1953 les dues Corees pel paral·lel 38, el de Berlín, la línia verda que separa des del 1974 la part nord de Xipre controlada per Turquia de la resta de l’illa i els peace walls a Belfast, que separaven les comunitats protestants i catòliques. En aquells temps la comunitat internacional s’havia de posicionar voluntàriament o a la força, sota la influència dels EUA i l’URSS.

El 1989, quan va caure el mur de Berlín, n’hi havia 15. Els murs s’havien multiplicat per dos, i això que teòricament era el final de la Guerra Freda i dels dos blocs. Però mentre celebràvem la llibertat i la democratització de les societats, en realitat s’havien elevat de nous. A tall d’exemple, el d’Àfrica del Sud, que havia fet 120 quilòmetres de mur per aïllar-se de Moçambic el 1975; o el Marroc, que havia edificat entre el 1980 i el 1987 el mur de les sorres, una senyora muralla de 2.720 quilòmetres i que separa el Sàhara occidental del Marroc. Crèiem que el món s’agermanava i s’unia, però no era així.

Avui n’hi ha 65! En trenta anys els murs s’han multiplicat exponencialment i aquesta mania divisòria i aïllacionista s’ha accelerat els darrers quinze anys. 

Anem com els crancs, cap enrere. Parlem d’un món global, estem connectats de punta a punta del planeta, els fòrums i conferències internacionals marquen les agendes dels mons econòmic i financer, però la crua realitat mostra que ens tanquem. Els estats egoistes invoquen raons de seguretat per lluitar contra la immigració, el tràfic il·legal o els refugiats.

Avui tenim murs en quatre dels cinc continents! A l’Orient pròxim, Israel ha construït a Cisjordània 730 quilòmetres de mur per aïllar els palestins; l’Índia en va construir entre el 1993 i el 2006 un de 3.200 quilòmetres per a separar-se de Bangladesh, i un altre de 550 quilòmetres el 2004 per partir la regió del Caixmir en dos. La Xina en va construir un altre el 2006 per separar-se de Corea del Nord. A Amèrica, a part del mediàtic mur que separa els EUA de Mèxic i que quan s’acabi farà 3.200 quilòmetres de llargada, n’hi ha a Brasil per aïllar-se, d’una banda, de Bolívia  i Paraguai  (2007), i d’altra, de Veneçuela, Surinam, Colòmbia, el Perú, Argentina i l’Uruguai (2013)! A l’Àfrica, des del 2003 Botswana i Zimbàbue els separa una barrera de filferro electrificat de 550 quilòmetres, i el Marroc i Algèria construeixen un mur des del 2016. I mentrestant, a l’Europa de Schengen ens hem tornat els campions de l’aïllacionisme. No enumeraré tots els murs que s’han construït els darrers anys al nostre continent, però n’hi ha per llogar-hi cadires! Tots coneixem les tanques de Ceuta i Melilla que Espanya va construir entre el 1998 i 2003 per protegir-se de la immigració, o el mur de filferro espinós que Hongria va construir el 2015 a la frontera amb Sèrbia, i que s’ha anat estenent a Macedònia, Bulgària, Eslovènia, Àustria i Grècia. Ara el vol estendre a les fronteres de Croàcia i Romania! Tant Àustria com Eslovènia, Bulgària, Grècia, Croàcia i Romania, igual que Hongria, són membres de la UE! De la seva banda, Lituània construeix un mur des del 2017 per aïllar-se de l’enclavament rus de Kaliningrad, mentre que França en va construir el 2016 a Calais per protegir els accessos al port dels migrants que volen creuar el Canal de la Mànega. I acabaré amb el mur d’acer de 40 quilòmetres que Grècia ha acabat de bastir aquest 2021 a la frontera amb Turquia. 

I tot això, per què? Quina justificació té, en ple segle XXI? No solament són separacions per raons polítiques, de seguretat o religioses, sinó que generen pobresa cultural, social, econòmica i mediambiental. 

Aquests fets tangibles em porten a pensar que no avancem vers un món més solidari, obert i respectuós. És més, l’egoisme de les nostres societats i les vides introspectives, plenes d’egoismes, semblen amenaçar les virtuts i les bonances de la internacionalització, de la multiculturalitat, la diversitat i el mestissatge. Però no em resigno i a la posobra de Nadal mantinc l’esperança en un món més obert i humà; d’un món sense murs i barreres físiques.