La música que sona...

Abans era Marta Repullo Grau i ara és Marta Grau Repullo, una inversió que ja ens dona una pista de per on va aquesta nova escriptora que ara publica La música que sona quan acaba la cançó: reivindicació feminista a la vena, a cada pàgina, a cada tema, a cada personatge, trama, detall, punt i a cada coma. 
Repullo Grau/Grau Repullo va treballar com a periodista cultural a Andorra durant un temps, potser d’aquí que el nom resulta familiar. I va publicar Carícies de lletra a Editorial Andorra el 2001. Després dels poemes, molt temps de silenci literari –com a mínim publicant–, Dinamarca, Colòmbia, Barcelona... i primera novel·la: El cuerpo, un resum literari de la brutal història contemporània de Llatinoamèrica marcada per la dictadura i la violència. 
El cuerpo només es va publicar a Colòmbia, per tant La música que sona quan acaba la cançó és la seva primera novel·la en català, que li publica Rosa dels Vents.
La música que sona... és una novel·la i és un discurs, el d’algú, una dona, que ha arribat al límit, que ha esclatat després de molt de temps de problemes per conciliar una feina estressant i una família. “Som les dones, especialment les alliberades, les que afrontem avui, les tasques més àrdues i les contradiccions més vives de la societat. Volem qualitat, per sobre de poder o diners. Diuen que en l’època preindustrial era molt més fàcil conciliar la vida professional amb la vida laboral. Nosaltres hem tingut més formació i expectatives molt altes d’autorealització i potser per això estem més decebudes”, diu Berta en la frase que resumeix la novel·la i la vida de les “dones alliberades”. Grau Repullo l’ha clavat amb aquesta novel·la amb la maternitat com a gran eix. 
I aquesta crisi porta la protagonista a buscar les seves arrels al Pirineu i connectar amb una àvia molt especial; una dona que de petita havia estat ajudant d’una trementinaire i simbolitza tota aquella saviesa de les dones de muntanya. Una dona que va existir de veritat i, segons l’autora, apareix a Dones que anaven pel món, de Joan Frigolé.
Feminisme, memòria històrica, Pirineu –i moltes més coses com ara Àfrica, Barcelona, violència sexual, el Procés, la música de tot un segle...– es barregen en una primera novel·la que, com totes les primeres, vol deixar les coses molt clares al lector, que emfatitza i subratlla totes les intencions i els objectius d’una autora que vol cridar ben fort. 
La part pirinenca de La música que sona... suposa una autèntica novetat en un panorama fins ara ben masculí, si exceptuem Maria Barbal i jo no m’equivoco. Suposa una mirada al Pirineu diferent, nova, gens victimista, fresca; un retrat de la Seu que se suma al de Villaró a La primera pràctica. Estils diferents, però amb igual interès per descriure una Seu de la joventut, amb gelats del Nazario, pizzes de la Bàmbola i nata de la pastisseria Julià que, ho confesso, jo havia oblidat.