Ostres! Ara resulta que no seran els pares biològics. ¿Quin pare, encara que sigui adoptiu, diu “L’estimo com si fos filla meva”? Però això no acaba aquí i encara hi haurà més llenya, per escriure un llibre o el guió d’una sèrie televisiva. El cas de Nadia Nerea demostra que hi ha dos tipus de periodistes, i inclús de mitjans. Aquells que ens dediquem amb pocs recursos a traslladar el que passa cada dia al paper, amb to crític i contrastant allò que podem amb el cronòmetre en mà, i els altres, que són mitjans d’investigació o periodistes que tenen temps i recursos per poder escriure amb fonts diverses i plenament contrastades. Tots hi vam caure ara fa poc més d’un any, quan informàvem que es recaptaven diners a Organyà per a una nena que patia una malaltia rara. Ens ho expliquen de primera mà, i fem una notícia que anomenem de declaracions. Això diuen i això s’està fent. Treballes al moment i, malgrat que sí que filtres informacions que t’arriben, en el cas d’altres no dubtes en cap moment que són notícia i ho publiques. ¿Qui podia pensar que era una estafa d’aquesta envergadura? I quan Hipertextual i després l’equip d’investigació d’El País parlen del “cuento xino de Nadia Nerea”, de sobte et ve a sobre un càrrec de responsabilitat. Però, és clar, ¿què hem de fer? ¿No publicar res que no estigui comprovat al cent per cent? Aleshores poca cosa diríem. No publicaríem que Jover diu no haver rebut res de l’empresa familiar o que no se sap res dels trets a la casa del ministre Cinca, i fins i tot poca cosa publicaríem del cas BPA. Fem periodisme de declaracions. Avui diuen això i demà diuen allò, i en el dia a dia intentem buscar proves, però no sempre ens en sortim.
