Com se sol dir, ni una ànima. Entre que era un pont de tres dies, les vacances escolars –n’hi ha tantes que he perdut el compte!– i que estem en plena temporada baixa turística, Andorra va ser com un oasi de tranquil·litat per als pocs residents que ens vam haver de quedar i per als comptats visitants que s’han estimat més les valls andorranes que el primer bany de l’any a la costa.
Aquesta circumstància va convertir el Principat en una cosa semblant al que s’ha pogut veure durant mesos a la mostra Pioners a la sala d’exposicions del Govern, ubicada al Parc Central d’Andorra la Vella. Ha estat com fer un salt en el temps i tornar a fa una pila d’anys, però amb les infraestructures actuals intactes. Tot plegat s’ha fet una mica estrany, perquè no hi havia ni la duresa de la vida d’aquells temps ni tampoc el paisatge d’aleshores, però sí la davallada de persones caminant pels carrers i la muntanya.
Feia un dia de nassos –ideal per anar a la platja, quina enveja els que ho van poder fer!– i ens vam disposar a fer una de les excursions més aviat fàcils de les que es poden fer a Andorra: el camí del gall, que uneix Soldeu i Canillo. En tot el primer tram no ens vam creuar ni una sola persona, tot i que és un camí propici per fer-se amb tota la família. Gràcies a això, a l’altura  de les pistes d’esquí de Soldeu el Tarter, vam poder veure un cabirol a relativament poca distància. Naturalment, de seguida que ens va clavar l’ull va arrencar a córrer cames ajudeu-me. Per als que tenen por dels animals salvatges, tots fan més o menys el mateix, des del més ferotge fins al més inofensiu, com era el cas.
De seguida em vaig preguntar com s’ho deu fer aquest animal –i molts d’altres– en plena temporada d’esquí, amb la zona atapeïda de gent de dia i de nit. Realment ho deuen passar malament per trobar un lloc mínimament aïllat per fer-hi vida. De fet, no m’estranya gens ni mica que l’os de seguida que entra al país giri cua i se’n torni a anar, perquè li deu semblar inhabitable, amb la gentada que s’hi concentra.
Igualment, estic convençut que moltes vegades ens sembla inhabitable a molts dels que hi vivim. Sobretot a mitja tarda a les sortides de les escoles quan els autobusos passen i no paren perquè van plens i les cues s’eternitzen en un centre totalment col·lapsat, per no parlar de la retenció de cada hivern de baixada de pistes fins a l’entrada d’Encamp.
Precisament fa pocs dies veia un documental sobre Venècia en què s’explicava que perdia residents cada any perquè el preu dels pisos no parava de créixer i molts habitatges es convertien en hotels per als turistes. En canvi, a Andorra la població no para de créixer, però potser algun dia ens passarà alguna cosa similar, ja que la gent es cansarà d’aquest col·lapse permanent, amb excepcions com les d’aquests dies incloses.
En el documental s’entrevista residents venecians de tota la vida com si fossin peces de museu, una mena de tresor a preservar abans que s’extingeixi. Tinc la sensació que passen coses similars a altres llocs on he estat, i també a Andorra i a la meva Barcelona on vaig néixer i créixer. Més que ciutats pensades perquè la gent hi pugui desenvolupar un projecte de vida, són parcs temàtics per a turistes o per a residents de pas amb un important poder adquisitiu que veuen la plaça propícia per ampliar el seu patrimoni sense massa esforç i poc temps. 
Aquest és el món que ens està quedant mentre ens el mirem atemorits i no fem res per evitar-ho. Aquell pobre cabirol que aquest dilluns passat sí que es podia moure alegrament per una de les pistes del Tarter deu maleir el moment en què la naturalesa va decidir que havia de compartir planeta amb una espècie –la humana– que està convertint el món en un lloc cada cop més complicat per subsistir-hi.