Aquests dies que protesten els pagesos francesos i ara ho faran també els catalans torna a sortir a la llum el recurrent debat sope si una protesta és legítima en cas que afecti la llibertat d’un tercer que res o poc hi té a veure. La resposta per a mi és clara: sí. I no només legítima, sinó necessària, fins i tot si no hi estem d’acord. O potser precisament si no hi estem d’acord, perquè si el món ha avançat és precisament per la valentia de qui ha denunciat injustícies amb mètodes que potser podríem considerar qüestionables, però que al cap i a la fi s’ha demostrat històricament que calen per evolucionar en un sentit positiu.
Segurament tots aquests que condemnen la protesta dels agricultors del país veí gaudeixen d’una societat que és fruit precisament d’un munt de protestes que van molestar més d’un i que van propiciar que paguessin justos per pecadors. Potser precisament poden fer-ho perquè es troben en una posició de benestar que els proporciona una societat que és com és perquè s’ha forjat a base de protestes que han aconseguit canviar les coses fins a fer-les més justes, però com que ja les tenim, no les valorem perquè ens sembla normal, tot i que temps enrere no eren normals perquè no eren possibles fins que ho van ser perquè hi va haver gent que es va saltar les convencions i es va arriscar pel seu bé i pel bé comú.
Dit això, a mi personalment les reivindicacions dels pagesos francesos i catalans potser no em van ni em venen, o potser em venen més del que em penso, però el que sí que tinc clar és que, encara que em puguin perjudicar, necessitem persones valentes que es mullin per avançar cap a una societat més justa.