L’altre dia, amb les amigues del Basurero (sí, ens diem així per Francis Scott Fitzgerald i la seva carpeta de notes, el basurero, on anava deixant retalls i idees que voldrien convertir-se en grans històries) vam sortir a fer una passejada per la Ruta del Ferro i vam parlar d’escriptura creativa, que és el que ens agrada. D’aquesta trobada en vaig treure una conclusió clara: cal que recuperem la infància. I cal, per diversos motius i a diferents nivells.
Cal que recuperem aquella mirada innocent, ingènua, que ens permeti descobrir i redescobrir coses que ens envolten i celebrar-les, no donar-les per fetes i garantides. Ens hem de deixar enlluernar per les pedres precioses que amaga el riu, hem de perseguir la màgia darrere l’aleteig de les papallones, hem de jugar i ballar amb els arbres, les plantes i les fulles, hem de somiar amb les formes que adopten els núvols, ens hem de meravellar amb l’alba cada dia. Això ens ajudarà a ser més feliços, però també obrirà les portes de la inspiració.
Però recuperar la infància i la seva mirada ingènua no ens servirà només en l’àmbit artístic, sinó que també ens ajudarà a veure i assumir amb normalitat qüestions socials i del dia a dia sense els prejudicis que ens omplen. Veuríem normals preguntes que avui ens sobten i que considerem sobreres. Així, per exemple, no hauria de sorprendre que un periodista li demani al cap de Govern, o al de l’oposició, o a qualsevol altre, per la seva orientació sexual, i hauríem d’assumir, tant la pregunta com les múltiples respostes, amb tota normalitat. I sobretot, no hauria calgut que tots en féssim notícia.
