La nena de les trenes

Fa dies que les teles filtren alguna notícia sobre la nena de les trenes que vol salvar el clima/planeta. La sueca Greta Thunberg, que té quinze anys i un somni d’altes mires. Bravo per ella, ja que està conscienciant les noves generacions. Tot plegat és molt lloable, però insuficient.
El meu pessimisme envers aquest tema és cada vegada més gran, i va in crescendo quan miro al meu voltant. No sé si la calor que hem passat aquests dies és deguda al canvi climàtic o a un cicle que ens toca patir, no ho sé, de debò, però si realment revertir el canvi climàtic està a les nostres mans, hem begut oli. Fa dècades que em rento les dents amb l’aixeta apagada i una dècada i mitja (just l’edat del meu fill) que em perdo la veu i la paciència demanant que s’apaguin les llums de casa per reduir-ne el consum. A casa reciclem tot el que és possible a les nostres contrades, tot el que se’ns permet reciclar, i amb els nostres hàbits mirem de ser al màxim de respectuosos amb l’ecosistema. Però per molt que el meu nucli familiar, els meus veïns, i tots vosaltres fem el que ens han dit que cal fer per aconseguir un futur millor, el planeta se’n va en orris, sobretot pels interessos minerals de les grans potències, Rússia, Estats Units i Xina.
Ara ens volen fer creure que el cotxe elèctric és la salvació, i aviat qui no en tingui un no podrà circular per les grans ciutats i més endavant potser no podrà circular per cap carretera. Però d’on surt l’electricitat per carregar-ne les bateries? Doncs majoritàriament de les energies fòssils i/o l’energia nuclear.
Però hi ha un punt encara més greu; el material amb què es fabriquen les bateries d’aquests vehicles “no contaminants”.
Pel que he llegit darrerament, aquestes grans potències que he anomenat abans estan esperant amb candeletes que l’Àrtic es fongui del tot, ja que a part d’obrir noves vies marítimes que abaratirien el preu de les mercaderies que van de Xina a Amèrica, sota la cada vegada més prima capa de gel que hi ha sobre les parts glaçades del casquet polar hi ha les mines més importants de níquel. L’Àrtic rus, concretament, és una de les zones més contaminades del planeta, ja que a l’hora d’extreure’n el níquel queden residus de diòxid de sofre, dues tones l’any 2015, segons càlculs realitzats a la mina de Norilsk, tancada recentment. Curiosament aquest níquel que contamina l’Àrtic es farà servir per fer les bateries dels cotxes elèctrics “no contaminants”. La teoria de la conspiració està servida: a qui ens creiem? Als fabricants de cotxes, àvids que canviem el parc mòbil o als que diuen que això del cotxe elèctric és una ensarronada?
Sigui com sigui, al meu monovolum dièsel encara li queden molts anys de vida; bé, els que les autoritats me’l deixin conduir... i espero que la Greta ho entengui.