Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Sansa Garal

Manel Sansa Garal

Lliurepensador

 

 

La netedat forma part de la nostra dignitat




La nit ha sigut turmentada, caòtica. Em vaig acotxar bé per fer una bona dormida. Vaig agafar el son ben aviat i vaig dormir com una lirona un parell d’hores. Em vaig despertar i tenia la llengua com una espardenya. Sabia que havia somiat, però no en recordava res. Vaig aixecar-me, vaig engolir dos vasos d’aigua i me’n vaig tornar al llit. A trenc d’alba he tingut un sobresalt i una mena d’atac d’angoixa; suava com un bot. M’he llevat. He anat a la terrasseta a collir un bri de moraduix, aquella planta que tant venerava la meva padrina jaia, l’Aleixa de Canillo, que sempre tenia a l’eixida un parell de testos grossos amb formoses fulles d’aquesta planta medicinal. Molt sovint veia com en rosegava. El moraduix m’ha fet salivejar, m’ha refrescat l’alè i he aprofitat el temps per llegir, una estoneta. Quan s’ha fet de dia, m’he vestit i he begut un bon got de lleteta, per netejar la maquinària interna. Llavors és quan he esbrinat la causa de l’ensurt que havia patit en despertar-me: havia somniat que un incendi devorava Casa Comuna.

Amb aquest pensament he sortit al carrer, i avinguda Príncep Benlloch amunt. Encara em sentia pertorbat. Quan havia caminat uns cent metres, en arribar davant de Cal Xautet, m’he aturat per deixar passar una senyora i evitar que ella o jo trepitgéssim una enorme palterada fumejant de merda pura, amb la decoració adjuntada de dos burilles, un paquet de cigarretes llençat allí mateix i una fastigosa gargallada de mocs. Tot just cinc passos més enllà, a tocar d’una paperera rovellada, a punt d’oferir l’ànima a Déu i de caure de morros a terra, percebo un cigarret ben tornejat i cargoladet, producte de la cagada d’algun quisso que ha descarregat, amb l’acompanyament d’una preciosa pixarada. Opto per emprendre les escales que em conduiran al Puial, i percebo unes alrades infectes d’excrements i orina, una fortor insuportable. El meu cos no aguanta tanta profusió d’elements nauseabunds; em venen unes arcades punyents que em pugen des del baix ventre i, immediatament, raxego la lleteta que tan a gust havia pres. Estic marejat com una sopa! Em reviscolo i tiro amunt. El meu estimat barri del Puial m’apareix trist, pelat i desengelibat. També hi veig algunes pixadetes, damunt d’un material arran de nou, que ha fet perdre tot l’encant i personalitat a aquell indret, on tantes bones hores hi havia passat i gaudit de jovenet. 

Comprenc que els veïns del carrer la Llacuna es queixin, i els dels Marginets, i que la senyora Carmona alci la veu per criticar l’estat en què es troba actualment el Puial, després d’haver-hi fet obres durant mesos amb un resultat poc satisfactori. Em ve al cap la neteja que van fer uns joves al berenador de la Comella, d’on en van treure 145 quilograms de brutícia i, en una altra intervenció al Camí Ral, prop del Lycée, on van retirar 100 quilograms més de porqueria... I tot el que no sabem d’altres llocs de la Parròquia i de la colla d’abocaments descontrolats que hi ha a la carretera turística de la Comella, dels quals ningú en parla, així com dels rastres de botellam i altres detritus estesos per racons de Santa Coloma, l’endemà dels divendres i dissabtes de celebracions euforitzants i al·lucinògenes, alcohòliques i marihuaneres...

Tot això, i més, denota desídia i deixadesa, en unes qüestions tan principals com són la neteja, la salubritat, el sanejament i la higiene públiques. Bastant més important que certes collonades que no tenen ni cap ni peus, però de les quals llueixen i es vanaglorien. Per cert, on han anat a parar tots aquells homes i dones que passaven sovint, amb un carret, i recollien la brutícia de les voravies? Han desaparegut com per obra de màgia i no és d’estranyar que diversos carrers i places facin pena de veure.
No es pot oir missa i, alhora, estar tocant campanes. Amb l’afany i la dèria de tants “embelliments”, més o menys fallits, amb tanta avidesa i voràgine de projectes  espectaculars, com podrien adonar-se de les minúcies que comentem... Això, per a Ella i ells, és pecata minuta. Els veïns, ciutadans, contribuents, finançadors d’intervencions, d’obres i treballs menuts o desproporcionats, comencen a fer-se preguntes i es preocupen, s’interroguen sobre la idoneïtat de la utilització dels diners que surten de les seves butxaques. Al final del mandat, ara, es posen les “persones” a la boca; però ja és tard.

Amb tanta petulància no es pot anar enlloc. Tinguem en compte que si la primera consellera, que haurà fet de cònsol durant quatre anys, revalidés la minsa confiança que li fan fer els electors a les darreres votacions, ja podem anar comprant un parell d’esclops, per caminar amb seguretat i no veure’ns els peus emboludats de cacones. No voldríem pas que als residents de la Parròquia se’ns titllés de berros! 
Ça vous chatouille ou ça vous gratouille?

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte