Dues portades per a una mateixa jornada. El titular d’un diari andorrà és optimista: “Arriba la neu”, i va acompanyat d’una foto d’un grup d’esquiadors vestits amb l’últim model per a les pistes. Eufòria, la temporada es presenta bé, excel·lent, més bé que aquest Nadal, que ja ha estat bé. Un altre diari, aquest espanyol, i un altre titular: “Refugiats sota la neu.” Va acompanyat de moltes fotos: cues de gent tapada amb mantes i amb sabates fines esperant alguna cosa calenta, tendes de l’Acnur (de què serveixen els grans organismes internacionals realment?) aixafades per la intensa nevada que ha caigut als camps de refugiats de Grècia.
La cara i creu d’un mateix dia em fan pensar en La neu adversa, la novel·la en què Antoni Morell posa de manifest el contrast entre la neu a l’Andorra rural –un element que l’aïllava i li dificultava la vida– i l’Andorra turística –la neu és el mannà caigut del cel que porta riquesa.
D’altra banda, un jove pagès francès és jutjat aquests dies per haver ajudat grups de refugiats a passar la frontera entre Itàlia i França. L’home passava la gent amb la seva furgoneta i els donava menjar. La legislació francesa el considera un delinqüent, mentre que molts grups de ciutadans el tenen per un heroi. És un passador 2.0? Com els d’Entre el torb i la Gestapo, però ara dins una novel·la titulada Entre la civilitzada Europa i la brutalitat de la guerra a Síria?
Als informatius de televisió cada dia dediquen un bon espai al Ral·li Dakar. O es diu París-Dakar encara, tot i que ja no es fa al Senegal sinó a Sud-amèrica? Bona aquesta, també. Els pilots han patit molt perquè a Bolívia hi ha inundacions, dormen en tendes de campanya –aquestes de bons patrocinadors– i passen mil penalitats. En aquest món boig cadascú té els problemes que té, i els del primer món a vegades anem a patir conscientment (i a morir, cada any hi ha algun pilot que mor al Dakar) per superar reptes i viure emocions.
Als mitjans i a les xarxes apareixen periòdicament fotos dels refugiats a França després de la Guerra Civil Espanyola –molta gent té avantpassats als camps no gaire llunyans, que van passar per Argelers o altres llocs horribles– i els refugiats que fan cua ara a l’Europa de la Unió Europea i els drets humans i les conquestes socials i tot això que cada dia ens sembla més paper mullat.
Potser la història de la humanitat és una història cíclica, ben cíclica, de gent que dona voltes al mateix eix, de gent que viu entre la barbàrie mentre els altres ho viuen des de la indiferència. I així anar fent. Entre novel·les, notícies i fotos em sembla que arribo a la conclusió que no avancem ni un pam, ni un centímetre.
