Charles Louis de Secondat, senyor de la Brède i baró de Montesquieu, autor de L’esperit de les lleis –tractat inclòs, per cert, a l’Index Librorum Prohibitorum, la llista negra de llibres prohibits per l’Església catòlica, publicat a Ginebra el 1748, el mateix any que l’ordinenc Antoni Fiter i Rossell publicava a casa nostra el Manual Digest per encàrrec del Consell General de les Valls–, deia que més Estats han mort per la depravació dels costums que per la violació de les lleis. I dos-cents setanta anys després aquesta frase no pot tenir més vigència...

Al nostre vell i bell país, des d’antuvi la nit de Reis era una de les nits més entranyables i esperades de l’any, sobretot pels més petits de la casa, que somiaven amb els Reis Melcior, Gaspar i Baltasar i amb els regals que els portarien l’endemà com feren, segons la tradició catòlica, amb el Nen Jesús a Betlem. L’or, l’encens i la mirra que els Reis Mags van portar a l’infant Jesús tot seguint l’estrella d’Orient eren al nostre país figues, nous i xocolata Viladàs –elaborada a partir de cacau torrat a la llenya d’alzina i preparat a la pedra des del 1912 a Agramunt– per als més menuts de la casa que, abans d’anar a dormir, deixaven a la finestra un plat amb gra o sègol i un bol d’aigua perquè els camells que portaven Ses Majestats poguessin beure i menjar per deixar-los, després, els regals al mateix plat.

Els ordinencs ho feien sempre, però els massanencs els deixaven buits perquè deien que ja havien menjat i begut a Ordino i, és clar, no pagava la pena malbaratar tant de menjar! Els lauredians eren més generosos i paraven una taula comme il faut a la balconada, i allà la deixaven tota la nit. L’endemà de la nit de Reis, els més petits de la casa, amb la cara ben rentada com a condició indispensable, sortien a les finestres a recollir els presents arribats des d’Orient.

Si bé aquesta tradició encara es conserva, el nostre país no pot romandre aliè a la globalització i, menys encara, a ingerències foranes com el Pare Noel (Santa Claus o Sant Nicolau) que, si bé sorgeix també de la tradició catòlica durant el segle IV –basant-se en la vida de Sant Nicolau, bisbe de Mira, a l’Anatòlia (actual Turquia)– el papa Pau VI va ordenar el 1969 que la festa del sant fos remoguda del calendari oficial catòlic romà.

Si no volem perdre la nostra idiosincràsia com a poble, els andorrans hauríem de vetllar per no perdre cap tradició del nostre país, per antiga que sigui, seguint el consell dels nostres avantpassats quan cridaven de la Seca a la Meca i la vall d’Andorra que “abans matar un home que perdre un costum”.