La nit més curta

Aquell any a un de la colla va donar-li per posar-se a saltar per sobre una foguera de la platja que deixava anar flamarades de tres metres, a unes hores de la nit i amb uns sentits alterats incompatibles amb certs tipus de piruetes. El paio deia que havia llegit no sé on que aquest ritual era perfecte per espantar totes les malalties del món, i com que era al·lèrgic a les gramínies volia fer la prova. L’endemà, a urgències, continuava amb l’al·lèrgia, però no va pensar-hi gaire perquè les cremades de segon grau per tot el cos li feien un mal de l’hòstia. 
Les hores prèvies a la visita a l’hospital cadascun de nosaltres s’havia lliurat com li va petar a la litúrgia santjoanera. A un li va arribar per no sé quina via que llençar objectes vells al foc i cremar-los pels volts de la mitjanit sempre portava bona sort, i per això va fer-se acompanyar pel besoncle Manel, que havia vingut enganyat i amb cadira de rodes inclosa –la feina vam tenir-la per dissuadir-lo perquè no el fotés de cap a la fogata–. Aquest element va ser el mateix que al llarg de la vetllada va entestar-se a defensar (li ho havia recomanat la padrina) que aquella matinada veuria sortir el sol comme il faut: mirant-lo a través d’un mocador de seda vermell plegat en set dobles, o bé reflectit damunt l’aigua d’una palangana verda que duia sota el braç. Passa que arribat el moment anava torrat com una avellana, i tenint en compte que no va trobar res a mà va conformar-se d’esguardar l’arribada de l’albada emprant un preservatiu fúcsia –encara contenia restes biològiques– que va trobar sepultat a la sorra litoral, a tocar d’un cos en estat de descomposició guarnit amb camisa hawaiana. Un altre dels que ens acompanyava va recordar que també és tradició agafar brases i llençar-les per exemple a un pou, per purificar les aigües. No n’hi havia cap, a prop, i per molt que vam insistir que s’estigués de fer-ho no hi va haver forma humana de convèncer-lo que no executés la cerimònia directament a l’aigua del mar... sense protegir-se abans les mans. Les butllofes, grans com melons, van apartar-lo durant setmanes del cercle viciós d’onanisme al qual s’havia lliurat els darrers temps.
Vam tenir la meravellosa oportunitat, abans que el de la tropa acabés transformat en la versió maresme de la Torxa Humana, de banyar-nos tots en pilotes sota la llum de la lluna plena, després d’empastifar-nos el cos amb mel i lluentons, entre riures, crits i saltirons. Vam córrer amunt i avall, eufòrics, mentre notàvem la fresca de la costa refrescant les nostres pells innocents. Llàstima que a la guàrdia urbana no va fer-li gens de gràcia que ho féssim empaitant un grup de iaies de l’Imserso que passejava per allà.