Antigues creences, supersticions ancestrals i esperits que s’amaguen entre els estels de la nit… Tot això despertava, amb una mena de tremolor dolça i misteriosa, durant la més curta i màgica de les nits: la de Sant Joan.
Aquella nit, mentre els nois feien esclatar les places i carrers del poble amb flames, crits i fusta que espetegava, les fadrines, en silenci sepulcral, es tancaven a l’habitació. Elles no cremaven res: elles esperaven una visió. El ritual era senzill però sagrat. Amb la mà dreta, omplien un got amb aigua, com més clara, millor. Amb l’esquerra, sostenien un ou ben fresc, encara amb l’alè calent de la gallina del matí. Una pregària a Sant Antoni de Pàdua –el gran matrimonier i buscador de marits– i aleshores, amb cura, trencaven l’ou dins l’aigua. Allò, que semblava no res, era tot. Deixaven el got en una posella fosca, allunyada de qualsevol mirada, i esperaven. Sense dormir. Sense parlar. Amb el cor batent com si ja haguessin sentit la veu del futur.
Quan el sol treia el nas per la finestra, les formes dins del got –clapes, filaments i ombres d’albúmina– es llegien com si fossin un missatge diví. Una casa? Un carro? Una mà? Tota una vida nova podia venir amagada dins un rovell. I tan bon punt acabaven de desxifrar el que l’ou els insinuava, s’afanyaven a cercar les herbes remeieres, abans que la rosada les besés. La humitat matinera les canviava: si eren tocades per la rosada, només servien per guarir per fora –la pell i els cabells– però mai per dins. La natura també tenia les seves manies, i elles les coneixien totes.
A Prats, la nit de Sant Joan no era només cosa de fadrines i fogueres. Era una promesa d’aventura per als més menuts. Els més grans es quedaven al poble, però la canalla, guiada pel jovent, enfilava el camí fosc i serpentejant cap al Roc de les Bruixes. Allà dalt, armats de cullerots, coscolles (picarols) i esquelles –i alguna cassola heretada d’una vella cuina–, feien tant xivarri com podien, com si volguessin trencar el finíssim vel que hi ha entre els mons. Bategaven l’aire amb el so, tot espantant les bruixes, els dimonis i tots els mals esperits que poguessin fer cap a aquella contrada. Quan ja n’havien espantat prou, amb els ulls brillants i el cor content, tornaven ben cofois cap al poble, com si tornessin d’una batalla guanyada sense sang ni víctimes.
I aquella nit no podien faltar les falles, ai les falles… A casa nostra són memòria ben viva! Abans que el juny es presentés del tot, els joves ja anaven a buscar beços. Els afaitaven amb cura, com qui prepara una promesa, i en feien tires ben llargues de la seva escorça, que deixaven assecar al sol i a la serena. Després, la posobra de Sant Joan, amb les mans dures i el cor ben encès, els fallaires més veterans les cargolaven amb paciència d’artesà. Filferro, tronc de boix i aquella mena de bastó ritual que seria guia de foc per al poble aquella nit.
En fosquejar, davant la rectoria, els fallaires esperaven el mossèn. I plegats, com una processó de foc i fe, pujaven fins al punt més alt del poble. Allà, en un silenci reverent i ancestral, encenien la foguera. El foc beneït, purificador, passava d’unes mans a unes altres, com si passés una ànima vella que s’estigués renovant. I quan totes les falles s’encenien, començava la dansa del foc. Baixaven com esperits antics, cridant, giravoltant, fent dibuixos de flames damunt la nit. 
Espantaven els mals esperits, sí, però també guiaven les ànimes perdudes, aquelles que encara rondaven, vagant sense lloc, entre la foscor i la llum.
Quan el darrer fallaire arribava al poble, encenien amb les restes enceses la gran foguera de la Plaça. La festa, feta de coca masegada, vi ranci i moscatell generós, s’allargava fins que només en quedaven les brases. I llavors, era hora de saltar-les. Amb un desig als llavis, o amb aquella pregària tan vella que encara ressona entre la cendra i la fe:
“Sant Joan bon sant,
Sant Bernat bon home,
Sant Pere bon germà,
guardeu-nos de ronya per tot l’any.”
Passeu una bona revetlla