La nit del 5 de gener, a casa nostra no era (ni és) una nit qualsevol. Era la nit de Reis o de Reixos, segons la parròquia, i per a la mainada era, sense discussió, la nit més esperada de l’any. Avui el preludi d’aquesta màgia arriba amb el Patge Reial, les cartes plenes de desigs i la Cavalcada de Ses Majestats, que omple carrers i places de llum, música i il·lusió. Però abans, molt abans, la màgia tenia una altra manera de trobar-nos.
Antigament, els Reis no desfilaven. No hi havia cavalcades ni fanfàrries. Melcior, Gaspar i Baltasar arribaven a Andorra com arribava tot allò que era important: amb esforç i paciència. Seguint l’Estel, entraven a les Valls pel port de Fra Miquel, a Envalira, o pel port del Rat. Segons l’hivern,  la neu i les congestes, tardaven més o menys dies. Fins i tot per als Reis d’Orient, aquells hiverns antics feien de mal passar.
Tampoc no hi havia cartes. No en calien. Érem pocs i tothom es coneixia. La mainada sabia que els Reis ja els tenien presents, un per un, i que, sent mags com eren, ja sabien què necessitava cadascú. Aquella nit, com encara avui, els infants havien d’anar a dormir ben d’hora. Sopaven en família, a la vora del foc encès a la cuina, i havent sopat, els padrins prenien la paraula. Explicaven històries de quan ells eren petits, records apresos al seu torn dels seus padrins, i així, la memòria anava passant de generació en generació.
Entre conte i vivència es feia fosc. Abans d’allitar-los, els feien sortir al carrer, ben abrigats. La canalla no acabava d’entendre ben bé per què. Aleshores els feien alçar el cap i mirar cap el cel. Entre totes les estrelles, n’hi havia una que brillava més que la resta.
“Mireu, -deien-. Aquesta és l’estrella que segueixen los Reis per arribar a casa. Ja venen los Reis! Ja venen los Reis!”
Imagineu aquelles cares petites, els ulls oberts com plats, plens d’il·lusió i de misteri. Un cop vista l’estrella, tornaven corrents cap a la calor de la llar. Abans d’anar-se’n a dormir, deixaven una mica d’aigua i de gra per als cavalls al balcó. I aleshores sí, tocava allitar-se. Aquell dia els hi costaria dormir, perquè la nit era massa important.
Quan finalment els infants queien rendits, les cavalcadures de Ses Majestats s’acostaven, primer a les cases més altes dels pobles i després cap avall, fent net als plats i gots que els nens havien deixat preparats. Les cavalcadures menjaven el gra amb delit i, de vegades, alguna deixava una femada ben visible, prova irrefutable del seu pas.
Mentre els cavalls descansaven del llarg viatge, els Reis entraven a les cases, silenciosos, assegurant-se que tothom dormia. I llavors deixaven els seus presents: figues, panses, moltes nous, alguna unça de xocolata Jolonch o Viladàs. Sovint demanaven ajuda a les mares (aquells dies els Reis no donaven l’abast) i elles, amb molt d’amor i discreció, confeccionaven alguna peça de roba necessària per a la casa.
Els pares i padrins també eren recordats. Per a ells, hi havia una mica de moscatell o d’anís dolç, reservat per a les ocasions especials. I si l’any havia estat bo i els Reixos havien tingut temps d’anar fins a València i tornar, també podia aparèixer alguna mandarina o una taronja dolça, un tresor que grans i petits menjaven amb delit com si fos or.
No calia que sortís el Sol perquè la mainada fossin llevats. Esverats, corrien cap al balcó per veure què els havien deixat els Reis d’Orient. Els pares ja els esperaven amb la palangana a la mà, ja que no es podien veure bé els regals sense rentar-se abans la cara. I, de vegades, per a sorpresa d’algun entremaliat, també hi havia alguna mica de carbó.
Eren dies d’emocions sinceres, d’innocència compartida, d’una màgia senzilla i profunda. Com em va dir un dia una padrina a l’Aldosa de Canillo: “Per Reis, qui no té res, té il·lusió. I qui té il·lusió, ja ho té tot”.
I així, entre el fred de fora i l’escalfor de dins, entre el silenci de la neu i el brillar d’una estrella, passava la nit més dolça de l’any. Una manera de viure els Reis que potser ha canviat de formes, però no d’essència. Perquè mentre hi hagi una criatura que miri el cel amb els ulls plens de llum, la nit de Reis a casa nostra no s’acabarà mai.