Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de JPeruga

Joan Peruga

Historiador i novel.lista

 

 

La noia d’Agrònoms




Ella estudiava Agrònoms i jo Filosofia, però era jo qui li treia les espigues que se li havien quedat enganxades a la roba. Ho feia camí de casa de la seva tieta, al passeig de Ronda, un tercer pis en un edifici de nova construcció. No m’havien convidat mai a pujar-hi (i ara!) però l’imaginava ample i lluminós, un habitatge dels que compraven les famílies benestants de pagès perquè la nena pogués estudiar a la capital, a Lleida.

A mi ja m’estaven bé la carrera d’Agrònoms, el pis de la tieta i les pretensions dels pares des de la masia. Només m’importava ella. Tant de bo la poguéssiu veure! Era molt jove, tenia la cara rodona emmarcada per una melena curta i el somriure de revetlla. Ens trobàvem al carrer Cavallers, prop de l’edifici del Roser, on acabaven d’instal·lar la facultat de Lletres. Un carrer estret, amb cases que s’aguantaven les unes a les altres, tavernes rònegues als baixos i senyores amables que acollien homes solitaris a la primera planta. La tieta ni s’imaginava que la nena voltava pel Barri Antic. Ella li explicava que anava a estudiar a la nova biblioteca pública, però en realitat venia a esperar-me.
Sovint passejàvem fins al turó de la Seu Vella i ens estiràvem a l’herba opulenta de primavera, amb els manuals d’agrònoms fent-nos de coixí. Si aixecàvem una mica els ulls, vèiem les pedres de la muralla. Si els enlairàvem encara més, podíem contemplar els finestrals del claustre gòtic i el cel blau per on voleiaven estols d’orenetes. Passàvem les hores agafats de la mà, parlant de tot el que faríem per canviar les coses: ella els conreus de pomes Golden i peres Conference i jo el món corrupte de la política.

En aixecar-nos, li havien quedat milers d’espiguetes enganxades al jersei de cotó, tan curt que a penes li arribava a la cintureta del texà. Jo em posava darrere seu i, amb paciència infinita, li anava traient les espigues més rebels. Ella caminava com si els peus no li toquessin a terra, mentre reia de la meva obsessió perquè arribés a casa sense ni una màcula verda. Quan travessàvem la plaça Ricard Vinyes, la cabellera li ballava al ritme àgil dels passos i jo m’esforçava per no descuidar-meni un bri a la part baixa del jersei, allà on deixava al descobert una franja de carn pertorbadora.
La tarda de l’últim dia del curs la vam passar estirats sobre la gespa del turó. No recordo haver mirat ni un sol cop els ocells ni les finestres gòtiques. Només la mirava a ella. Què tens? Em gastaràs la cara? No li volia gastar, simplement no oblidar-la. Era fosca nit quan la vaig acompanyar a casa de la tieta. Un cop més, jo marxava al darrere, espigolant el jersei que m’hauria agradat tingués la mida d’un camp de blat de moltes hectàrees. Ella va riure i em va dir que valia més que callés, que era de lletres i que no tenia ni idea de quina era l’extensió d’una hectàrea.

Al curs següent, vaig marxar a acabar Filosofia a l’Autònoma de Barcelona. No la vaig tornar a veure, la qual cosa no vol dir que l’hagi oblidat. Cada cop que contemplo la silueta majestuosa de la Seu Vella de Lleida, penso en la noia d’Agrònoms. Cada cop que veig els camps de blat onejar al cerç, sento als dits el tacte suau de les espigues que li havien quedat enganxades a l’esquena. Cada cop que és primavera, flairo la franja rosa que, de tant en tant, s’obria, com un solc perfumat, entre el jersei de cotó i el pantaló de campana.

 

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic