Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de ASoriano

Amparo Soriano

Professora Historiadora

 

 

La nostàlgia




Entre el nostre món de les emocions hi ha la nostàlgia. La nostàlgia no és només un record, sinó vivències que mai s’obliden, que enriqueixen la nostra experiència vital i que aporten sentit a la nostra vida.

De vegades identifiquem la nostàlgia amb una mena d’enyor, de mancança. Fins i tot el significat grec de la paraula: nostos –retorn– i algos –dolor o patiment–, ho donen a entendre.

A mi no m’agrada, no estic d’acord amb aquest sentit de la paraula. Quan escoltes la música de la teva època, estàs tornant a reviure els episodis de la vida que associes a aquesta música; quan sents la veu d’aquell locutor de ràdio a qui ni tan sols li poses cara (recordeu l'Aquí Ràdio Andorra!?), recordes què acostumaves a fer quan a través de la ràdio arribava aquella veu que t’anunciava que era l’hora de esmorzar, o que eren les dotze (l’Àngelus!); quan contemples les imatges que fa tants anys vas veure per la televisió, no pots evitar que se t’escapi un somriure i rius de la fila que fèiem amb la indumentària dels vuitanta. Això no representa cap patiment!

Acostumem a tenir aquests sentiments quan recordem coses que ens han aportat quelcom, que no han estat tan banals, tan intranscendents com per oblidar-les. Per tant, es tracta d’episodis importants en la nostra vida. Si els oblidem, se’ns escapa una part de l’existència.

La nostàlgia gairebé sempre ens evoca experiències i circumstàncies viscudes amb altres persones, ens vincula a l’entorn, ens reafirma i ens identifica.

Definitivament, a mi no em fa mal la nostàlgia, més aviat és un bàlsam al qual recórrer de tant en tant. Fa poc ho he tornat a fer perquè mossèn Blai s’ha mort i aquest fet m’hi ha dut.

Recordo amb molt afecte a mossèn Blai, Blai per a mi i per a molts d’altres. Jo no havia conegut mai un capellà tan especial. Des de la meva infantesa he viscut entre monges i capellans, però no he estat mai de religions ni d’eclesiàstics. Sempre m’han interessat més les persones que les seves circumstàncies. Ell m’escoltava com mai ningú ho havia fet, intentava posar-se al meu lloc quan li qüestionava decisions de l’Església que em semblaven insòlites o detestables i patia de debò per la gent (l’assassinat dels advocats del carrer Atocha de Madrid li va costar una úlcera).

El Blai i la Maria han format part d’una etapa de la meva vida que recordo amb especial emoció. Jo acabava d’arribar a Andorra i tot era nou. Els sogres, els amics i els veïns em van obrir les portes de bat a bat. Em vaig sentir acomboiada i alhora sorpresa per tot allò que anava descobrint al voltant de la plaça Santa Anna d’Escaldes. Allí els cotxes es deixaven sempre oberts, hi arribava l’autobús de la Hispano-Andorrana de la Seu i giraven els Clípols. De tant en tant, alguns turistes assedegats s’apropaven a la font, es cremaren la boca amb l’aigua calenta que hi brollava. L’hotel Pla, el Muntanya, el bar Central de la Maria, la fleca del Vilaginés, cal Fusilé... i tota la gent d’aquell Escaldes dels setanta i els vuitanta.

Cada vegada que alguna d’aquelles persones se’n va (el Dot, la Júlia, la Conxita i el Vicens, el Miquel Haro, la Paquita, la Llusieta i molts d’altres) la nostàlgia torna... i a mi em troba agraïda.

Comentaris: 1

Comentaris

Me n'alegro que escrigui en català finalment, ja que quan era professora d'institucions andorranes a l'Institut d'Aixovall, vam haver de queixar-nos perquè feia aquesta assignatura en castellà.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic