Els dies transcorren de pressa i, si fem l’exercici melancòlic d’aturar-nos i mirar enrere, nien dins nostre buits immensos que els records precaris omplen a pler de tresors acumulats i penúries essencials. Les riqueses relatives s’enterren de seguida, es converteixen en sorra que semblarà or en els miratges. I brunyim a poc a poc la pàtina tràgica de les misèries. Mentre lamentem que el bo i millor passi i que no restin més que despulles del temps mort, anhelem regressos quimèrics a il·lusions efímeres, sorts caduques i dissorts vençudes; evoquem fets, alegries i tristeses que tornen per sorpresa o que cridem. Aflora el sentiment de pèrdua amb què la nostàlgia, dolença diferida i antídot contra dolors majúsculs, conforta i assetja alhora. La volem, la temem i la patim. Veient que trobarem a faltar el que està cristal·litzant ara mateix, la joia d’aprofitar l’instant a punt de desaparèixer minva, i la sensació que no gaudim prou de conjuntures memorables creix com els deserts.
Enyorem l’ahir, el que no pogué ser, el que fou i no ha romàs. Ens afligim pel que no neix i mai no arribarà a néixer. Fins sospirem pel demà que sorgirà quan hàgim deixat de ser. I pel que tan sols podem imaginar perquè succeí abans que fóssim. També per allò que s’esdevé vertiginosament i ens afanyem a retenir. Idealitzem fets, paraules, gestos que la fràgil memòria tergiversa. Aconseguim refugis segurs de singladures acomplertes, ports acolorits per la voluntat que perdurin des d’aquesta talaia, enllà del recer que representaren, ençà de les ànimes que hi sojornàrem tot ignorant aquella fortuna.
La pena melangiosa remou la pols del passat, amarga dolceses i endolceix amargures, fa estimar altres llocs, persones, etapes finides de la vida anterior, presents absolutament exhaurits que salvem de l’oblit bo i alleujant l’absència, escurçant virtualment distàncies insalvables entre allà i aquí. Pretenem recuperar la bellesa, el bé, la virtut, l’harmonia, la perfecció que no existí en cap cosa real. Desitgem gerdors d’antany que avui són camps agostats, paradisos perduts, poblats d’esperances, temors i recances. Ens amaren pluges que ploren per futurs incerts mentre les hores, àvides, s’aboquen a un finestral amb vistes als qui fórem, als qui som encara, i al no-res. Contemplem la felicitat que és gairebé a tocar i que sempre sobrevola paisatges d’altres matins, d’altres tardes, d’altres nits. Plenituds només tangibles en invocar llunyanies. Desitjos que pinten ulls de cel, mar, terra i vent. Braços que són ocells que busquen nius abandonats, abraçades impossibles. Silencis que són músiques tendres. Jardins de tardor que demanen primaveres florides. Ecos que ressonen lentament. Feixos de llum que acaricien les fosques. Llangors prolongades. Emocions intenses. Perfums tebis escampats per albades fredes. Encisos del cor i el pensament. Amors sublims. Plaers senzills. Estels fugaços.
