Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Natàlia Bahirwani Areny

Natàlia Bahirwani Areny

 

 

La nova oportunitat




–Obre els ulls, i observa!
M’executo sense pensar-m’ho i enlluernada per la llum d’aquell dia que s’alça, respiro.
La lluna es distingeix en el cel i a l’horitzó la mar es desperta amb lentitud del seu merescut descans, després d’un dia de lluita passiva amb els milers de banyistes, que amb els seus crits i els quí-mics que porten a sobre, ataquen la seva dignitat.
–Torna a tancar els ulls, respira i observa les teves sensacions...
Deixo caure les meves parpelles amb un gest compassiu, la llum que s’hi filtra és gairebé agressiva, d’un to vermellós com la sang, vull tornar a la meva foscor...
Respiro, la brisa marina m’omple els pulmons i de sobte un inesperat benestar.
En un intent d’aprofitar aquest fútil moment de redempció, inhalo.
Com era? Ah sí, primer omplir la panxa, pujar pel tòrax fins als pulmons, retenir i deixar anar...
El meu bloqueig al pit em boicoteja, maleït! Deixa’m viure, deixa’m respirar!
–Hem d’aconseguir obrir el plexe solar, així que torna a respirar i obre el pit.
Si és clar, que fàcil es veuen les coses des de fora, respira diu, no es tracta de quelcom tan senzill malgrat que ho sembli quan totes i cadascuna de les inhalacions fan tant mal com un punxó clavat al pit, una estaca, que porto així, endinsada, impedint el primer senyal de vida, respirar...
D’un reflex totalment inconscient, agafo amb les meves mans la pedra lluna que porto penjada al coll. A la recerca de confiança i d’energia per continuar. I amb els ulls tancats, sento la llum blanca i pura que irradia, que em protegeix, com si es tractés del sol i únic escut que li queda al gladiador esperant, al centre del circ, la sentència del Cèsar. 
La pedra lluna és la meva pedra! Ho sé perquè des del primer moment en què la vaig veure, m’hi vaig sentir atreta, alguna mena d’intuïció em va dir que havia de venir amb mi, que seria la meva protecció i la meva energia, la seva radiació de llum, seria un alè de vida en el meu més profund i absolut abisme.
Resulta contradictori el fet que després de tres, vora quatre mesos de confinament, tingui alhora la necessitat i la por de sortir. De fet és com sortir de la zona de confort, la qual cosa no vol dir que hi estiguem bé, simplement és el que coneixem i el desconegut, fa por.
Ja fa tres dies que soc aquí, davant del mar i d’aquest horitzó que sembla la fi de la terra. 
Ara, no tinc forces per fer respiracions controlades, ni per baixar a la platja i encarar la multitud, potser al vespre baixaré i faré els exercicis que fa la noia del Youtube, amb aquell posat de iogui, perfectament conjuntada i que ho fa aparentment tan bé.
No aspiro a tant, i tampoc en tinc ganes, ni de tenir cap posat ni del conjunt de ioga, ni tan sols d’aconseguir realitzar a la perfecció els moviments, la meva mobilitat i flexibilitat deixen molt que desitjar després d’aquest temps de privació de moviment, i pel que fa a la roba, em moc amb un peto foradat, comprat en una botiga de segona mà per pràcticament res.
Obro els ulls, i amb una sensació de dissociació miro al meu voltant per aterrar el més ràpid possible i estar aquí, al present. 
–Necessito entrar, refugiar-me, posar-me al llit i dormir!
 És el que realment vull i necessito ara, una petita parcel·la d’intimitat en la qual em sento segura, i si aconsegueixo dormir, haurà passat el dia sense que m’adoni, aquest és el meu pla perfecte!
Amb una barreja d’olis essencials per al descans i la relaxació, procedeixo a fer el meu ritual per assegurar-me que desconnectaré durant almenys unes hores.
Per fi m’estiro, em tapo amb el llençol blanc, fresc i perfectament planxat, poso el cap al coixí tancant els ulls i agafant ben fort amb les meves mans la meva pedra, a la recerca de protecció i reso a Morfeu perquè em vingui a veure.
–Si et plau! Fes-me dormir, dona’m aquesta treva! 
Vull passar les hores i arribar al vespre, sabent que ja queda poc perquè s’acabi el dia, i perquè n’haurà passat un de més, però també en quedarà un de menys...
Els rajos de sol em colpegen la cara mullada de suor,
Com és que fa sol? 
Obro els ulls, és de dia, he dormit tot un dia i tota una nit, que bé! Els déus han escoltat les meves pregàries! 
No em trobo especialment bé, però el sol fet d’haver estat inconscient per tantes hores em fa començar aquest dia amb més forces. No he hagut de patir els bloquejos del pit ni l’angoixa d’aquesta nova llibertat. M’he estalviat patiment i he recuperat energies.
M’alço del llit, corro a mullar-me la cara per sortir del meu estat segon, disposada a començar un nou dia i de sobte, recordo.
 Soc a vora de la mar, tinc una immensitat al meu davant i només jo puc fer que aquesta experiència sigui angoixant i aterridora o bé que esdevingui una nova oportunitat per, finalment, poder respirar i arrencar i llençar del meu cos els estigmes per la borda.
Una vegada més sortiré del meu refugi, però avui miraré a l’horitzó! 
Estaré a l’aguait de noves oportunitats, que de ben segur es troben al meu abast, i dia rere dia així ho faré i si mai em canso, sempre em quedarà el meu refugi, la meva casa, el meu consol, la meva foscor.
Sempre trobaré el camí si em perdo, però ara, amb aquesta gran mar blava que sembla no tenir límits, al meu davant, tinc l’oportunitat per mirar més enllà i de sentir la llibertat mental i física que tant he desitjat durant el confinament.
Es tracta de canviar l’observador, de sortir de la nostra zona de confort, per així poder arribar als nostres objectius, siguin els que siguin, o senzillament viure la vida amb plenitud, valor i senzillesa, apreciant el que tenim i fins i tot el que ens manca, sense límits ni fronteres derivats de les nostres creences i patrons.
I així, envoltant-nos del que ens aporta valor, cada dia, sigui quina sigui la nostra realitat, aprofitem una nova oportunitat per començar de nou...

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic