La premissa és senzilla: set pelegrins a bord d’una nau espacial inicien un viatge al planeta Hyperion amb l’objectiu d’arribar a un indret anomenat les Tombes del temps. Durant el camí explicaran les seves respectives històries personals per tractar de saber què els ha reunit i per què els han designat companys en el desplaçament. L’estructura la pren Dan Simmons, l’autor de la novel·la, directament dels Contes de Canterbury, en homenatge i imitació. Però no només evoca el clàssic anglès, sinó que tota la novel·la Hyperion (1989) és un text acòlit del culte literari. 
Aquesta tradició es troba a la mateixa formulació de les històries. Cada narrador parla sobre què l’ha dut allà en un estil i persona diferents. La cosa, però, va més enllà. Cada narrador pren ben bé un subgènere sencer per a la seva història, la qual inclou, moltes vegades, altres narradors en un joc de miralls que es contempla amb la visió conjunta de tota l’obra. L’habilitat de Simmons rau en la capacitat doble de descriure el món present (cal recordar allò de què la ciència-ficció parla de l’actualitat) i imaginar mons alternatius que teixeixen la lògica de l’estadi de la humanitat del futur. Històries amb aspecte de diari etnogràfic, drama familiar, aventura urbana ciberpunk, supervivència al desert, novel·la policíaca, d’espionatge i conspiració, novel·la del dol, fantàstica, bèl·lica, space opera...
Dels subgèneres els temes i dels temes les sensibilitats que es despleguen. Hyperion pren les referències literàries tant en les formes com en l’abordatge de qüestions que sempre són allà. En la tradició de Dune de Frank Herbert, la religió és un assumpte important. La ciència-ficció èpica ha acostumat a evitar l’a priori de la secularització per interrogar-se sobre les tendències teistes de l’ésser humà, i a Hyperion la mateixa premissa de la peregrinació ja ens prepara per al misteri de les Tombes del temps i de les formes del seu principal resident: el Botxí o Escorxador (traducció pròpia del Shrike anglès, Alcaudón, en castellà, un tipus d’ocell del qual Simmons pren el nom. No he localitzat cap traducció catalana de l’obra). Aquesta és una entitat terrorífica i extraterrestre (sumant gèneres a la cosa), de vocació destructiva que pot alterar les dimensions de l’experiència humana. La criatura té un culte, una església, que intervé en diferents històries i modela les trames, com també ho fa constantment la seva presència. 
Hyperion és una d’aquelles novel·les grans, totals, en la millor tradició novel·lística i imaginativa: la de ser mons que expliquen el món.