La pancarteta del Borbó i el documental de La Sexta

No he vist el reportatge de La Sexta. Així que parlaré d’oïdes, però com diuen Las Punsetes i li agrada recordar a la meva amiga Alba, “que no pase un día sin que des tu opinión de mierda”. Observo doncs amb curiositat entomològica dues reaccions antagòniques i igualment furibundes. D’una banda, els ressentits, convençuts que Andorra no els ha proveït el lloc o el reconeixement que el seu talent mereix, i que celebren sentir en una televisió, encara que sigui espanyola, el que ells diuen en privat. De l’altra, una certa casta –que en tenim– perplexa que s’airegi en públic una realitat que qüestiona la nostra condició de paradís i que com que a ells no els toca ni d’esquitllentes es pensen que no existeix. Traïció, piulen. La realitat molt probablement es trobi en algun punt intermedi, però sens dubte és il·lusori buscar-la en un reportatge oportunista, cuinat a correcuita per aprofitar primer l’efecte youtuber i després –mira tu que bé– l’efecte Borbó. Sisplau: és que estem parlant de Equipo de investigación! Què no hauria pagat Glòria Serra per entrevistar el meu amic X., que dimecres va penjar unes pintoresques pancartes antimonàrquiques al seu taller escaldenc! Una mica més i he de complir la promesa de portar-li roba al calabós: la policia el va convidar amablement, diu, a retirar l’exabrupte i per a la meva sorpresa... es va abaixar els pantalons. Mira que la pancarteta era d’una impertinència adolescent, però algú, posem que el cap de policia o el ministre d’Interior, haurà d’explicar un dia d’aquests des de quan, amb quin criteri i amb quina cobertura legal els agents es preocupen de les ximpleries que els particulars pengem a casa nostra. Perquè se’ls gira feina. La realitat, superant una altra vegada a la ficció.