La pandèmia i el futur de la Unió Europea
Amb més o menys pompositat, de forma més o menys protocol·lària, amb actes de petit format i també telemàtics, la Unió Europea, les diferents institucions i els diferents Estats que la integren, han celebrat aquest diumenge el Dia d’Europa, commemorant que fa 71 anys l’aleshores ministre d’Exteriors francès, Robert Schuman, plantegés la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, embrió del qual amb el pas dels anys s’ha convertit en la Unió Europea que coneixem avui en dia.
Més de set dècades després d’aquella unió purament econòmica la UE té encara força deures pendents. I és que en aquest període s’ha consolidat la integració econòmica però no s’ha acabat de construir, segurament per les dificultats de la pròpia naturalesa i estructura de la Unió, ni la unió política ni social. Un període on, tret de l’eufòria inicial i els diferents passos assolits amb els diferents tractats i l’establiment de la moneda única, gradualment han anat creixent les veus que posen en dubte aquest projecte comunitari i n’han demanat una reformulació. És cert que la gestió de la crisi econòmica i financera del 2008, la incapacitat de donar resposta al problema dels refugiats i als milers i milers de morts que omplen de mica en mica el Mediterrani, i fins i tot la marxa del Regne Unit no hi han ajudat gaire.
Per això, i aprofitant el nou embat que està suposant la pandèmia de coronavirus que ha posat al descobert novament les vulnerabilitats de la UE, hi ha qui considera que ara la Unió Europea té una oportunitat d’or per reflexionar, reformular-se i assentar els fonaments per a un futur més sòlid.