Una càmera de fototrampeig ha captat un llop mascle a la vall del Madriu, espècie extingida als Pirineus des de mitjan segle passat. Tot i els beneficis per a l’ecosistema, l'estigma que persegueix l'animal ha fet reaccionar Medi Ambient i l'ARPA. Han recordat que és una espècie protegida que no es pot caçar, enverinar ni perseguir, i que "existeixen les mesures per garantir la convivència amb la ramaderia".
Una convivència que esperem que no s'encomani de les males pràctiques de la veïna Espanya, on el llop se situa com una de les grans víctimes de la denúncia falsa. S'estima que el 15% dels parts per suposats atacs al bestiar són morts causades per gossos assilvestrats, accidents o malalties que es disfressen amb l'únic objectiu de cobrar indemnitzacions estatals. I el perjudicat és l'animal. Aquesta inflació artificial de dades serveix per demonitzar-lo, justificar batudes il·legals i alimentar un odi atàvic que n'amenaça la supervivència.
En el sector del frau de les denúncies falses n'hi ha de tots els colors. Cèlebre va ser el cas de les intoxicacions alimentàries simulades per turistes britànics en hotels del Mediterrani, on més del 90% de les queixes eren inventades. Les asseguradores tenen el seu rànquing particular d'estafes, liderat pel robatori de mòbils de gamma alta (30%), els furts a la llar (10%), les lesions cervicals fingides en accidents de trànsit (9%) i els cotxes vells denunciats com a robats (6%)
Són xifres prou significatives com per no reaccionar. Per què no acaparen portades? Per què no s’organitzen batudes i caceres contra els estafadors? 
No em vull oblidar d'un percentatge més: el 0,1% que estima la fiscalia espanyola (a Andorra no consten dades públiques) que representen les denúncies falses per violència de gènere. I, tanmateix, com és possible que aquestes sí que monopolitzin el debat públic?
La paradoxa està servida i no és casual. Estudis d’universitats com Harvard adverteixen que associar automàticament la violència masclista amb la "denúncia falsa" és una estratègia deliberada de desinformació de gènere. Es dissenya com una pista falsa mediàtica (Red herring) i un backlash algorítmic a les xarxes que busca desviar el focus de la víctima, invisibilitzar la gravetat estructural del problema i estendre la por. Es tracta de fer servir la desinformació de gènere com a arma (Gendered Disinformation) i el biaix de l'enquadrament mediàtic (Framing). El relat té un èxit tan distorsionat que informes sobre la joventut alerten que molts nois adolescents viuen més preocupats per la hipòtesi d'una denúncia falsa que per la violència real.
Així és com ens trobem davant d'una societat capaç de normalitzar el silenci davant del frau milionari, però que s'obsessiona a fiscalitzar un residual 0,1% per qüestions ideològiques i de gènere. Un soroll interessat que deixa els veritables perjudicats a la intempèrie: el llop, condemnat a la persecució per l'avarícia d'uns quants, i les dones maltractades, desemparades pel qüestionament constant de la seva paraula.