La paraula dels polítics, sota sospita

“Estic convençut que aviat sortirem de la crisi...”, “Ja estem sortint de la crisi...”, “Ja hem sortit de la crisi...”. Quantes vegades devem haver sentit aquestes paraules?

Que el polític, més ben dit el governant, em permeti la gosadia de manifestar el malestar i el desacord per aquest sobreús de la paraula convençut. Com deia Sartre, crec, il n’y a pas pire salaud que celui qui ne doute jamais. De fet, el governant ben poca cosa sap d’allò que l’endemà serà fet i sovint, per dissimular la seva ignorància, fomenta una fugida endavant amb un embolcall de paraules sense sentit.

Darrerament hem sentit aquest tipus de discurs repetitiu i reconfortant. Tinguem fe en el Senyor, el Molt Il·lustre, l’Honorable. De fora vindran que l’economia regeneraran. I per tant hem de construir grans edificis per donar cabuda a tots aquests salvadors de la pàtria. Per a ells, ja ha passat l’hora de l’Andorra tradicional, petita, amb el seu caràcter i la seva idiosincràsia única. Globalitzem-nos. País estrany, Andorra, país magnífic, però governat per qui vol edificis més grans que les muntanyes que ens envolten. Deliri de luxe quan la realitat no és tan brillant. Els preus dels lloguers augmenten però no els sous, o ben poc. El cost de la vida augmenta, però les pensions no, i així anem creant precarietat, pobresa.

Diuen, però no soc economista, que segons les teories més liberals la riquesa produïda des de les classes socials més altes reverteix en les classes socials més baixes (trickledown economics), però no veig que aquest sigui el cas a Andorra, on si alguns són cada vegada més rics la majoria és cada cop més pobra, amb els consegüents efectes socials i sanitaris.

No seria més assenyat donar una mica més de poder econòmic de baix a dalt? Augmentar raonablement els salaris? Abaixar una mica el preu dels lloguers dels habitatges i locals comercials per permetre a una gran part de la població disposar d’una mica d’oxigen, pagar-se un modest caprici, una merescuda recompensa? I, aleshores, sense fer miracles, l’economia andorrana se’n ressentiria favorablement. Crearíem una mica d’il·lusió entre gran part de la ciutadania i de retruc la qualitat de servei oferta en molts establiments, botigues, restaurants i hotels milloraria. Andorra hi guanyaria. Crear felicitat en lloc de caçar vots o acontentar lobbys no hauria de ser objectiu de qui ens governa?

No seria més assenyat aparcar, millor dit, abandonar els deliris de grandesa i simplement convertir Andorra en un país de felicitat per a tots, de realitzacions i modernització assumibles i raonables?

No seria més assenyat permetre que tothom se sentís andorrà, amb passaport o sense?

Siguem modestos, anem creixent amb qualitat i prudència, però sobretot defugim de la qatarització d’Andorra.