La paraula eclesiàstica no s’entén

Ben sovint, en la diada de Meritxell ens topem amb la difícil tasca de desxifrar els missatges que adrecen al poble les autoritats eclesiàstiques. I no és estrany que ens trenquem les banyes a l’hora d’entendre exactament què dimonis ha volgut dir el copríncep episcopal en la seva homilia. Potser per l’eufòria pel quarantè aniversari del temple o la visita d’un alt representant del Vaticà, és cert que ahir va anar més al gra. Tot i que, ai, és tasca complicada quan fa tants anys que tenim activat el mode “parli amb la veu divina”. Sempre hi ha aquella frase, aquell dir però no dir que ens deixa perduts. En els llimbs. No és estrany que aleshores arribin situacions com la viscuda fa temps per aquestes dates, quan el copríncep episcopal va acusar (entre rialles, això sempre) els mitjans de comunicació d’haver tergiversat les paraules que va pronunciar durant la missa de Meritxell d’un any enrere. El cert és que en aquella ocasió (el dia de l’origen del conflicte, si se’n pot dir així) la premsa li havia demanat a posteriori més concreció. Però la resposta va acabar en suspensió. Parlar clar té els seus avantatges –en aquest cas, cap opció d’interpretació per part de l’interlocutor. Però també és cert que té un bon grapat d’inconvenients. Et posiciones massa, pots afectar la sensibilitat de l’auditori, pots haver de fugir corrents. Situacions que amb belles frases quilomètriques i barroques difícilment succeiran. No creguin. Potser ho hauríem d’adoptar. Seria una via per evitar conflictes. El que desconec és si parlar menys clar ens faria més feliços.