La parròquia de llumetes i coloraines

Confesso que esperava que se n’hagués oblidat, que tot fos fruit del malson d’una nit d’estiu, que després hagués recapacitat, ja amb la mirada introspectiva que propicien les temperatures més baixes. Però no. Conxi és dona d’empemta i idees lluminoses. Lumíniques més aviat. Amb tendència a la profusió de leds i coloraines. Així que aquell horror anticipat de l’arc de benvinguda a la Margineda té un futur brillant, com testimonia el concurs que el Comú acaba de convocar. Un arc de trenta metres d’altura, amb una pantalla de cinquanta metres. Glups! Ja m’estic enlluernant. Sumat a la fonteta de llumetes multicolor al bell mig del Valira, imagino que la part positiva és que farà visible Andorra la Vella des de l’espai exterior i qui sap si servirà per atreure l’atenció de la vida extraterrestre, que per poc intel·ligent que sigui, dubto que decideixi atansar-se per aquí. 
Deploro sincerament i sense mitges tintes aquesta concepció que anticipo monstruosa. No trobo a dins meu un terme mitjà, encara que vulgui posar-ho en context i ser mesurada. Abans de veure-ho materialitzat –i qui sap, potser aleshores m’he d’empassar les meves paraules– em revolta aquesta tendència a l’ostentació hortera. Què hi foten aquest tipus de bunyols en un petit racó de muntanya, amb un patrimoni d’esglésies humils i pedra seca? I mentres, allí tenim l’herència mil·lenària: Sant Vicenç d’Enclar, per terra, víctima de l’oblit. També del Comú, que no havia fet cap pas per posar-lo en valor.