La pasta

L’anunci de la creació de la Superlliga es va produir en plena pandèmia. Florentino Pérez, un dels presidents amb més contactes de tot tipus en el món del futbol, va presentar el projecte en el programa El Chiringuito. Amb això ja està tot dit. Vivim uns temps salvatges en què domina la cobdícia i la desigualtat. Per davant hi ha el poder d’uns quants que converteix la resta en súbdits obligats a abaixar les orelles i a expressar agraïment, víctimes de la seva realitat. Com que tots els que tenen calerons en volen més, converteixen els seus projectes en joguines d’un petit grup d’oligarques. L’essència del futbol fa anys que trontolla. Alguns van directes a la invisibilitat. Florentino ha endeutat el seu club i ara volen convertir-se en meravellosos gestors. Ell potser no recorda que va guanyar copes d’Europa contra clubs petits com l’Stade de Reims, Fiorentina, Eintracht de Frankfurt o Partizan de Belgrad. El futbol està immers en una nova crisi de diners. Ara comença el més divertit. Amenaces de vaga, canvis de lleis, judicis i el pitjor de tot plegat:  el cansament dels aficionats. Sincerament, a mi ja fa temps que em cansa i m’avorreix. Equips que perden temps a la seva manera, altres que especulen, altres que gasten el que no tenen, jugadors que cobren autèntiques morterades... Ara també alguns amb sous diferits, altres que signen contractes indecents quan el seu club no pot ni pagar les fotocòpies i, especialment, la pèrdua de romanticisme. Només donen puntades de peu a una pilota. Raúl García, de l’Athletic, va dir fa poc en una entrevista: “Hem d’entendre el moment en què estem. Estic encantat que m’apugin els impostos perquè tothom se’n pugui beneficiar”. Aquesta frase és la veritable Superlliga. Molts jugadors haurien de saber on estan.