Explicaven a la ràdio que una vedella de raça betizu –euskera  per a vaca fugissera, mira tu– havia escapat de l’escorxador de Balaguer quan la baixaven del camió on viatjava en companyia d’altres remugants d’horitzó vital limitat. Ignorem si devia avisar-la un sisè sentit boví, o si va fer-ho el vedellet de la guarda, però la nostra heroïna va aconseguir allargar la fuga dues setmanes. No se’ns permet reproduir-ne el nom ni cap imatge perquè els animalistes han demanat mesures cautelars per protegir-ne la intimitat.
El cas va dur-me a la ment que feia unes setmanes havia llegit la notícia d’un episodi similar a Arizona, protagonitzat per la Matilda –o Mootilda, apel·latiu afectuós que va popularitzar-se entre la població bípeda. Aquesta guerrera americana, com la cosina llunyana balaguerina, va fer un driblatge als seus custodis en el precís moment que la feien entrar al palau de la mort de San Tan Valley. La Mati va estar de llet (sic), i és que malgrat ser localitzada no gaire més tard, per allà a prop hi ha un santuari d’animals que en qüestió d’hores va recollir 2.500 dòlars per comprar-ne la llibertat i estalviar-li ser repartida en safates blanques per a carn picada. Recordava jo també –no sabria dir-vos per què retinc episodis així però soc incapaç de saber on he deixat les claus de casa– l’Emily, una femella de 730 quilos que va tocar el dos d’una empresa de processament carni de Hopkinton, Massachussets, tot fument un bot i saltant una tanca de metro i mig d’alçada. Malgrat que els resultava tot un inconvenient, car havien de perseguir-la, els vigilants de la planta no van poder contenir l’entusiasme davant de tal proesa i van esclatar a aplaudir i aclamar la justa defensora de la causa vacuna. L’Emily va subsistir al bosc quaranta èpiques jornades, en part gràcies al fet que l’antic propietari era fan de Stallone i li posava pel·lis de Rambo. Passat aquell període, tot i ser capturada, va ser prou afortunada, de nou, com per acabar els seus dies a una granja, on va passar plàcidament la resta dels vuit anys que li quedaven de vida mirant clàssics de Chuck Norris, que era un altre dels seus prefes.
Si seguim amb la recerca es diria que els EUA són l’arcàdia on no només els humans troben la seva terra promesa, sinó que és a la vegada el paradís on els banyuts poden finalment viure en pau. Fixeu-vos, si no, en Les Sis de Sant Louis –Chico, Roo, Eddie, Houdini, Johnny Cash i Spirit– que després de fotre el camp abans no les convertissin en material de barbacoa ara reposen en un ranxo de Missouri on ofereixen teràpia d’abraçades: és a dir, la gent les abraça, no al revés. La betizu de la Noguera, ai las, no va córrer la mateixa sort, però no me’n feu parlar.