La pederàstia a l’Església, cal investigar

Ai, que em poso en un terreny difícil, dolorós, ple de mines que ens poden explotar mentre anem refent el camí del passat i del present, escabrós, morbós, fastigós, vomitiu, si voleu, i tots els adjectius que utilitzem es quedaran curts, curtíssims, diria jo. Els abusos a menors són tot això sempre i més, i encara més, si se’m permet, quan aquests abusos han estat perpetrats per persones amb una autoritat moral o no moral, però autoritat al cap i a la fi, i moltes vegades percebudes per les víctimes com a figures paternes i maternes a les quals s’havia d’obeir i servir i reverenciar i estimar i disculpar, sí, també disculpar fessin el que fessin. Això fa 50, 25, 10 o un any enrere. A poc a poc, empeses pel desbordament de casos, per les investigacions periodístiques que alguns estats han fet seves o les demandes de les pròpies víctimes, ha estat la pròpia jerarquia de l’Església qui ha hagut de fer el pas decidit o tímid o circumstancial d’haver d’iniciar al seu torn indagacions i denúncies per esbrinar què va passar, a qui li va passar i per què va passar. La consigna, tan nostra fins ara d’altra banda en l’àmbit familiar, segons la qual la roba bruta es renta a casa, va ser de fet el pa nostre de cada dia en les esglésies diocesanes i les congregacions religioses i també en la seu primera de totes plegades, el Vaticà. I són els seus responsables màxims els que han de fomentar les investigacions pertinents i assumir les responsabilitats que se’n derivin tant si en la seva diòcesi hi va haver un cas com cent. Només així faran creïbles les paraules que repeteixen del mestre: “la veritat us farà lliures”.