La pedra seca a Andorra

La tècnica de la pedra seca és un dels sistemes constructius més antics. Es basa en l’aixecament d’estructures i murs emprant com a únic material la pedra, sense que hi intervingui cap mena de morter, ni de terra, ni de calç. Ofereix l’avantatge de ser una tècnica d’execució senzilla, que no requereix grans mitjans, de fàcil aprenentatge, que ha anat passant d’una generació a l’altra, amb una matèria primera de fàcil obtenció, disponible a peu d’obra i, sobretot, amb un resultat que presenta un òptim grau de conservació, ja que com no empra morter com a aglutinant, l’aigua o el gel no degraden les parets. Aquestes característiques han fet que sigui una tècnica àmpliament utilitzada al món rural d’arreu d’Europa, i les valls d’Andorra no en són una excepció, al contrari, en són un bon exponent i s’ha utilitzat  tant en l’agricultura per obtenir feixes i parets de tanca, com en la ramaderia. 
Ara deu fer uns quinze anys vam iniciar l’inventari de les estructures de pedra seca en alta muntanya, que venen a ser les que estan relacionades amb la pràctica de la ramaderia. Es tractava d’un projecte del comitè andorrà del Consell Internacional de Llocs i Monuments (Icomos), un treball de prospecció sistemàtic que ha requerit temps i dedicació i pel qual pràcticament només comptava amb la col·laboració del meu fidel gos d’atura. Part dels resultats els he anat publicant aquí i allà, la resta romanen en una carpeta dins d’un ordinador obsolet i en una baquetejada llibreta de camp. 
És el món dels pastors, amb el seu aprofitament de les pastures de muntanya ens ha deixat els testimonis més singulars i rellevants d’aquesta tècnica i que podem concretar en tres o quatre tipus de construccions: les cabanes de pastor, les pletes i els orris, als quals podem afegir els camins amb els seus murs i paviments gravats. 
Les cabanes eren l’habitatge temporal dels pastors mentre aquest romanien als cortons vigilant els ramats. Solen ser de planta quadrangular, amb tres o quatre parets de pedra seca que es recolzen en un bloc natural. La coberta pot ser també de pedra, i es feia per aproximació de filades que s’anaven tancant agafant forma cònica; però no sempre era així, en la majoria dels casos la coberta estava feta de troncs recoberts de terra i gleva; hi ha casos en què s’aprofita una balma o la visera d’un bloc com a cobertura, per la qual cosa només feien falta les parets per tancar la cabana. A l’interior les condicions de confort eren mínimes o inexistents i es podien limitar a una petita llar i un parell de nínxols on dipositar objectes. Algunes cabanes, si així es poden dir, no estaven destinades a l’ús de persones, sinó d’animals, concretament els porcs que també es portaven a la muntanya a pasturar. També n’hi havia que s’empraven com a cellers de formatges. 
Les pletes servien per tancar i protegir els ramats, o separar les ovelles adultes de les bacives, les que encara no havien criat. Consisteixen en un espai delimitat per una paret de pedra seca rematada per una filada de pedres col·locades verticalment, a rastell, per evitar que els animals saltin fora. En un dels costats s’hi deixava una portella per accedir a l’interior. De pletes en podem trobar a tots als cortons (pastures comunals llogades pels comuns als ramaders durant l’estiu) de les set parròquies. 
De totes, les estructures més espectaculars són els orris, que servien per organitzar i facilitar la tasca de munyir les ovelles. Compte, un orri no és una cabana, com molta gent diu de forma equivocada. Un orri és un passadís d’entre quaranta i seixanta metres de llargada, de forma sinuosa, és a dir, en forma de S, no recte, amb un mur de pedra seca a cada costat d’un metre i mig d’alçada, obert per un extrem i amb un compartiment quadrangular a l’altre. A l’hora de la munyida el ramat era encaminat per aquest passadís i un pastor es posava dins el compartiment de l’extrem per anar agafant les ovelles d’una en una. A alguns contorns hi ha més d’un orri, ja que la grandària dels ramats feia que amb un sol no fos suficient, i sempre estan acompanyats d’una o dues càbales i alguna pleta. 
No cal oblidar els camins que permetien l’accés als terrenys de pastura dels del peu de les valls. Segons el relleu, el seu pas va requerir la construcció de talussos en pedra seca. A vegades compten amb trams empedrats, gravats,  i quan passen pel costat de prats i terres de conreu estan flanquejats de murs als costats per evitar que els animals hi entrin. El  més conegut i representatiu és el camí de la Muntanya, a la vall del Madriu. 
Les construccions en pedra seca són un patrimoni humil, senzill i funcional, sense pretensions artístiques, i per això no han estat objecte d’atenció i estudi fins fa molt poc; no obstant això, són el testimoni material més important de la que durant segles va ser la principal activitat econòmica del país. Podríem considerar una pàgina de la història d’Andorra que està en pedra.