El cap de setmana passat vam tenir l’oportunitat de veure, dins la programació del ClàssicAnd, l’espectacle La Passió de Casa de la Vall. El text del programa ens deixava ben clara la naturalesa de la proposta: "Una reinterpretació contemporània, laica i itinerant de la Passió segons Sant Mateu de J. S. Bach. Concebuda específicament per als espais de la Casa de la Vall, la proposta transforma el recorregut pel monument històric en una experiència immersiva en què música, arquitectura i acció escènica es fonen en un únic flux dramàtic". Dos personatges mítics, la Mare i el Fill (Maria i Jesús), interpretats per Àngels Bassas i Uri Guillem, posaven veu als textos que acompanyaven la música arranjada per Toni Gibert, tot sota la batuta i mirada escènica de Piero Mastronardi. Un espectacle preciós que va omplir els quatre passis oferits, overbooking inclòs.
Però avui no em vull detenir massa en l’espectacle en si mateix, sinó en l’embolcall que, una vegada més, ens han posat al davant. En com tenim, i per fortuna aprofitem, aquests espais no teatrals per aconseguir que l’art quedi abraçat per la pedra, la història i el patrimoni.
Just aquest mateix cap de setmana s'entregaven a Espanya els Premis Max de les arts escèniques (al Teatre Romà de Mèrida, un altre espai de pedra viva) i em va cridar especialment l’atenció el guardó a millor espectacle líric per a Hacia los ecos de lo sagrado, de la companyia Nao d'Amores sota la direcció d’Ana Zamora. Curiosament, es tracta d'un projecte concebut per a les ruïnes del monestir cistercenc de Santa María la Real de Valdeiglesias (Madrid), en què el punt de partida és la relació de la música i la paraula amb l’espai físic per al qual van ser creades: el cant a l’església, la veu al refetor, els tocs de campana, els passos pel claustre...
L’espectador actual necessita cada vegada més estímuls. Sovint busquem sortir de les quatre parets dels teatres convencionals per viure aquestes experiències immersives. I aquí, al país, és una cosa que per sort fa temps que es fa. És d’agrair tant als impulsors de les iniciatives com a qui obre les portes de llocs com la Casa de la Vall, Casa Rull o els diferents museus i llocs patrimonials.
I sí, vull trencar una llança per les visites teatralitzades als nostres barris i pobles. A vegades, des de la ignorància o l'elitisme, es miren com si fossin "feines menors" o espectacles de batalla, quan el que ens ofereixen són oportunitats d’or per viure el teatre des d’angles que mai havíem imaginat. Poder recórrer la Casa de la Vall acompanyats per Bach, passar una nit de por a Casa Rull, escoltar la història de Ràdio Andorra al mateix edifici on va néixer, o trescar per indrets oblidats dels nostres carrers posa en valor moltes coses: l’artístic, l’arquitectònic i el mític. Esperem que aquesta Passió torni l’any vinent i pugui donar cabuda a més gent. I sobretot, que el públic que ara ha descobert aquesta màgia continuï buscant unes oportunitats que, afortunadament, tenen continuïtat al país. Despertem la pedra, que té molt a dir.