Mentre alguns s’hauran despertat avui somiant en la grossa de Nadal, pensant i planificant en gran, d’altres som tan pobrissons d’esperit, tan miops d’expectatives, que pensem que sort si no perdéssim el que juguem, si alguna terminació, si la pedrea... Servidora ho considera la síndrome de ser gent de barri. Mirin el paral·lelisme: mentre l’Ajuntament de la Seu anuncia eufòric una pluja de milions –dotze i escaig– els veïns de les perifèries veiem com els afortunats seran els altres, els que viuen al centre, mentre que alguns ens conformaríem amb unes paladetes d’asfalt ben posat o unes bombetes que ens permetin caminar a les padrines sense por de trencar-nos les dents a cada passa. Facin els incrèduls una passejadeta per la plaça de Poble Sec, però mirant molt bé on posen els peus. Ara està oberta l’enèsima rasa; quan la tanquin i cobreixin tornarà a ser un simple pegat?, mostrarà una altra cicatriu de la desídia d’anys i panys? O camini pel carrer Monturull: una de les voreres està més fosca que el camí de Mordor. Quan es gela i patina és pura aventura. L’altra, on es concentra la il·luminació, és estreta i de difícil transitar: malmesa per les obres, envaïda per la vegetació... endinsar-se per la ruta de l’Avern. Parlo del nostre barri, sí, però posi vostè el nom del seu i digui’m que les condicions varien.
Ni la pedrea arriba als barris. Tan lluny està la gestió de la que proposava, per exemple, la pensadora Jane Jacobs, tan crítica amb “l’urbanisme segregador” que ens apliquen des dels despatxos i que propugnava ciutats que no estiguessin trencades per rígides zonificacions, sinó que s’hi barregessin espais residencials, comercials, amb equipaments redistribuïts, amb diversitat d’usos i una vida que bullís a cada pas, evitant zones degradades, perifèries, tercers mons.
