Visitar la Sala de Govern aquests dies és sotmetre’s a una dualitat violenta, gairebé un greuge a la mirada. No és una exposició còmoda; és un camp de batalla entre la veritat de la matèria i la vacuïtat de l’artifici. Una d’aquelles cites que obliguen l’espectador a triar bàndol abans d’haver recorregut la meitat de l'estança i que, personalment, em reafirmen en la meva aversió per les mostres duals o col·lectives. Massa sovint, aquests formats no són més que una estratègia per emmascarar autors sota l'ombra d'un gegant, un intent d'equiparar talents que habiten galàxies distintes.
​Hi ha quelcom en l’obra de Lita Cabellut que em retorna irremeiablement a l’atmosfera de la pel·lícula de Lowry: aquesta soledat densa, gairebé industrial, on l’humà no s’explica amb la línia, sinó amb el sediment. Cabellut no retrata; ella construeix presències geològiques. La seva tècnica –aquesta personalíssima variació del fresc que sembla extreta d’una excavació arqueològica– converteix el llenç en una dermis viva. Una pell que s’esberla en un craquelat que no és d’ornat, sinó biografia; el rastre d’un temps que no perdona. I després, el gest definitiu: els talls. Aquelles incisions quirúrgiques que trenquen la superfície per recordar-nos que un «referent» només assoleix la seva verdadera dimensió quan sagna. És el plaer de la matèria que dol i que se sosté per si mateixa amb una força que no necessita crosses ni acompanyants.
​Per això resulta incomprensible la presència de Marco Maseda en el mateix espai. Al costat de la profunditat abissal de Cabellut, la seva proposta es percep com un eco llunyà i descafeïnat. Si la Lita és la pell, ell és el maquillatge. Davant l’alquímia del pigment de l'una, ens trobem amb un traç de l'altre que busca la complicitat fàcil, un efectisme que voreja l’estètica del consum immediat. És una pintura merament epidèrmica, que s’exhaureix en el primer impacte visual perquè manca de pòsit, de lluita, d’aquella solitud necessària que exigeix el gran art.
​Un surt amb la certesa que Cabellut podria –i hauria de– defensar aquesta sala en absoluta solitud. El contrast només serveix per evidenciar que, mentre ella ens ofereix la veritat de la ferida, la resta de la mostra es queda en el mer simulacre decoratiu.