El 1936, el Pere Font de Cal Tit de Pal i la seva esposa l’Emilia Martí Cadena de Cal Colomí de Llorts van obrir un comerç que avui en dia encara existeix sota el nom de Queviures Liana. Però anem pas a pas i endinsem-nos en la història d’aquesta nissaga familiar.
De ben joveneta, l’Emilia va anar cap a Besiers a treballar a una casa mentre que el Peret marxava cap al nord de França per aprendre l’ofici de fuster que més tard perfeccionaria a Barcelona deixant a casa quatre germans que van agafar camins ben diferents. Era el destí de la majoria d’andorrans que es veien obligats a marxar del país per tal de guanyar-se la vida. Els anys van passar i una tieta de l’Emilia, la Quima d’Ordino, la va convèncer de tornar a Andorra perquè pensava que li havia trobat un bon marit, un jove vidu amb dos formosos nens, l’Octavi i el Peret. Sens dubte, la parella es va agradar de seguida i van emprendre feliçment un llarg camí de vida. 
Aviat van obrir una botiga emplaçada a l’avinguda Carlemany, davant del garatge i del cinema Valira, on venien una mica de tot en un temps en què no existien els supermercats: pasta de sopa, peix, carn, pintallavis, espardenyes que compraven a Tàrrega i que feien les delícies dels francesos que venien a passar 15 dies a l’estiu. En aquell moment, el turisme espanyol era encara incipient. El Pere era fuster i va deixar les regnes de la botiga a l’Emilia, amb el domicili a la primera planta de l’edifici. Aviat arribarien dos fills més, la Núria i el Pepito. 
Van obrir el negoci en un moment ben difícil atès que va ser l’inici de la Guerra Civil espanyola i Andorra va poder veure el gran passatge de persones que fugien. L’Emilia era molt generosa i acollia tothom que li ho demanava. Els deixava una habitació i els donava de menjar tot el que podia. Si calia treure-s’ho de la seva boca, ho feia. Com era habitual, la majoria no tenia diners per pagar i els deia: “Ja m’ho pagareu quan pugueu!” En anys posteriors, la seva filla Núria recorda haver rebut a la botiga la visita de moltes d’aquestes persones que tornaven per donar les gràcies i abraçar l’Emilia, que havia fet tant per ells en moments convulsos. 
Era ben usual que alguns treballadors de Fhasa fessin parada a la botiga abans d’anar a treballar per prendre una “barreja”, de moscatell i anís. Això sí, l’Emilia sempre els tenia preparades unes arengades amb all i julivert per llepar-se’n els dits. Després, agafaven la bicicleta, algun la moto, i cap a treballar!
Un cop al mes mataven un tocino i el venien farcit a la botiga. Del farcit se’n cuidava la Nyerra i entre tots preparaven el mondongo. També era famós el deliciós paté de fetge que elaborava l’Emilia, que hi tenia la mà trencada. Per la festa major, venien el “gall, que era ben gros i amb una bona cresta”. També preparaven uns bons plats de macarrons, canelons i una exquisida ensaladilla russa molt apropiada per a la festivitat de Sant Jaume, que és el 25 de juliol.