La Pereta del Tit: Queviures Liana (i 3)

El jove matrimoni format per la Núria Font i el Ventura Magallón era molt treballador i vivien amb gran passió el seu negoci. Amb el temps, també va començar a fer viatges cap a Tolosa per poder oferir un altre tipus de verdura i productes que no es trobaven a Andorra. Sempre s’havien avançat en el temps per trobar productes diferents. Va arribar l’època del Duralex i en aquella petita botiga en van vendre unes quantitats ingents. D’horaris no n’hi havia gens ni mica i quan la gent sortia del cinema Valira, a la mitja part, anava a comprar a la botiga, que estava just davant. Quan acabava la sessió, encara la trobaven oberta i l’horari es podia allargar fins a la 1 de la matinada!
Corria el 1966 quan els propietaris de la casa on tenien la botiga van decidir fer-ne una de nova i la família va traslladar-se a l’avinguda de les Escoles, on encara avui en dia trobem la botiga amb el nom de Queviures Liana, que era un acrònim del nom de les filles, Lidia i Anna. Cinc anys més tard va néixer en Marc, que engrandiria la família. 
En aquesta nova etapa ja es van dedicar més a l’alimentació i lluny van quedar els temps en què tenien tot tipus de productes, com espardenyes. Va esdevenir un comerç amb més selecció de productes, i una gran varietat de formatges i iogurts que no venien a la botiga antiga. Una de les curiositats que tenien, que feia les delícies dels compradors que no ho havien vist mai fins aleshores, eren els enormes rams de plàtans que tenien penjats i els anaven tallant amb un ganivet segons la demanda. Era una època en què encara es venien els productes com la pasta i les llegums a granel, tot ben encabit en uns caixonets.
En aquells temps, per l’Ascenció, preparaven un aparador especial al carrer que consistia en un altar. Col·locaven una taula, un cobrellit per tapar l’aparador i posaven una imatge de la verge Maria, tot adornat amb flors. Les nenes que havien fet la comunió aquell any es posaven el seu vestit i anaven pel carrer tirant flors. Quan arribaven davant l’altar, el capellà es parava i feia la benedicció per després seguir-lo les nenes tirant flors cap a un altre carrer. Cada comerç competia a veure qui feia l’altar més maco.
L’any 2003 va arribar el moment per a la Núria Font i el Ventura Magallón d’agafar-se un retir ben merescut i deixar pas a la tercera generació. La seva filla Lidia, després d’una formidable experiència política, ha pres el relleu i continua aquesta nissaga familiar de dones treballadores i valentes que sempre tenen l’alegria i el somriure per a tots els clients amb la vista posada cap al futur.