La perifèria també existeix aquí. Sí, aquí

Encara que la mendicitat estigui prohibida per llei, si no vaig equivocada, la perifèria també existeix a l’Andorra del segle XXI. Que no veiem gent pel carrer demanant diners o de genolls a la sortida del súper o dormint a les entrades dels blocs de pisos o de locals buits no vol dir que no hi hagi qui s’ho passi malament, i molt malament. Desgraciadament, la no-visibilitat de certes pobreses o mancances o asfíxies o incomprensions a l’espai públic no vol dir que no existeixin. Hi són en el silenci, en el compartir dels amics o coneguts o en la soledat dels qui estan massa cansats i desanimats per aixecar la veu. Què dius? No aquí, no, és clar, aquí està mal vist. A més, si fins i tot tenim la nostra petita quota de refugiats. Què més podem demanar? Corregint-me a mi mateixa, he de dir que el que no surt a la tele o al diari o a la ràdio sembla que no sigui real i palpable. Però no tot són flors i violes al país dels Pirineus, no tot és aparença de gent guapa. Ja n’he parlat en alguna ocasió. Podem dormir amb la consciència tranquil·la, sobretot els qui tenen a les seves mans poder fer alguna cosa perquè la vida de la gent sigui millor i més humana, simplement això, humana. Perifèries o cunetes n’hi ha a totes les ciutats i pobles del món, econòmiques, però no només, també existencials, socials i fins i tot transcendentals. Sembla que ens faci por parlar-ne. I ja tenim aquí els pressupostos de l’any que ve, n’anem tots ben plens. Tant de bo serveixin per a una millora en la qualitat de vida de la gent. Així es diu ara: qualitat de vida. I jo pregunto, de quina vida? El que passa és que no sé si el Govern ha tret el cap per les perifèries a l’hora d’establir les prioritats.