Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Meritxell Mateu

Meritxell Mateu

Historiadora

 

 

La pesta




El confinament dona per molt. Però quan ja has endreçat de dalt a baix tot el que guardes a casa, t’has tragat fins a l’avorriment pel·lis i sèries de Netflix o altres plataformes, t’has cruspit tots els llibres atrassats que tenies disponibles, has navegat per tota la xarxa a la cerca de novetats, notícies i opinions sobre el que ens està passant, que sovint has compartit o opinat, t’has informat sobre totes les pandèmies que ha anat patint la humanitat, des de les diverses pestes a l’èbola passant per la grip espanyola, el còlera i la tuberculosi, aplaudeixes tots els vespres a les vuit des del balcó de casa, comparteixes amb amics i familiars aperitius virtuals i xerrades a través de les plataformes, escoltes dia rere dia les paraules dels ministres esperant-les quasi com si fossin les del Messies i veus que desprès de més de cinc setmanes de confinament avancem a pas de puça, després de tot això et questiones i et preguntes: i ara, què ?
Com ens en sortirem? Com aixecarem un país que viu essencialment del turisme i de tots els seus annexes, quan encara no sabem, ja que els primers tests comencen tot just aquests dies, quin percentage de la població està contaminada amb la Covid-19, i on el Govern s’endeutarà un 51% del PIB, que és moltíssim, per fer front a l’aturada econòmica ?
Desconec la resposta. Gràcies a aquestes mesures tan dràstiques molts no atraparan aquest virus tinyós i malèfic però de tant estar a casa mancarem de defenses als nostres cossos, sobretot de vitamina D, i ens tornarem més fràgils.
També percebo tots els esforços que fan els nostres polítics per instaurar mesures socials i econòmiques que ens ajudin a sobrepassar aquest malson, i no voldria estar al seu lloc. De ben segur que sovint han de prendre decisions valentes i poc enteses a curt termini per alguns ciutadans. I cinc setmanes desprès de l’inici del confinament hi ha cert desconcert entre algunes parts de la població. L’únic que ens queda, al meu entendre, és seguir fent-los confiança. Una confiança responsable, on uns i altres acceptin les crítiques i equivocacions. Els habitants del país, andorrans i residents, hem demostrat amb escreix que som una societat madura i obedient, on el civisme és llei i el temps dirà si les decisions dels nostres governants des de l’inici del confinament han estat les adients. El que crec és que, igual que els nostres estats veïns, vam pecar de manca de previsió i d’anticipació. 
A nivell científic i mèdic ja em faig càrrec que això anirà per llarg. Sento que els experts, no els comunicadors, expliquen que fins que no hi hagi una vacuna serà molt difícil que hi hagi una immunitat grupal, i que una vacuna segura trigarà encara temps. Ens agradi o no. És possible que en els propers mesos hi hagi una vacuna, però no serà ni de bon tros una vacuna segura, ja que si bé possiblement farà front a la Covid-19, desconeixerem, per manca de proves en el temps, els esfectes secundaris que tindrà en els nostres cossos i si podria desencadenar altres malalties. Vaja, que per anar ràpid, igual vestirem un sant, despullant-ne un altre. 
Però ara no es hora de fer balanços. Estem encara confinats i el bitxo, com l’anomena el ministre Martínez Benazet, segueix contaminant i alhora tristament segueix robant vides al nostre país. De moment ens toca conviure amb aquest virus tinyós.
Amb tot això, i conscient que només puc passejar una hora cada dos dies, he rescatat de les estanteries de casa La pesta, d’Albert Camus. Dit llibre, tot sigui dit, s’ambienta a Orà, Algèria, el 1940, i fou escrit el 1947, però avui en dia és, al meu entendre, d’una rabiosa actualitat. Quan Camus ho va publicar molts van veure en el llibre una descripció i una reflexió de la ocupació nazi que havia patit França, però el cert és que avui en dia, on realment estem confinats per una pandèmia les paraules de Camus es beuen quasi com a propies.
Gràcies a l’escriptura de Camus una pot projectar-se a les diferents fases que aquesta situació ens ha provocat, com la incredudilitat i el desconcert inicial, els sentiments de ràbia i d’impotència, el distanciament social obligat, les ganes d’ajudar i de solidaritat, les dosi d’esperança, les estones de desànim o la introspecció que cadascun de nosaltres viu.
Al final de la novel·la, quan la pesta s’acaba mercès a la vacuna, Camus ens manté en alerta: com nosaltres sense abaixar la guàrdia.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic