La pesta del segle XXI

Andorra ha viscut, al llarg dels seus 742 anys d’història com a país independent, molts períodes de foscor i tristesa, però els pitjors creieu-me si us dic que han estat sempre relacionats amb la salut, com la pandèmia del nou coronavirus que actualment ens està assolant i que té tot el país confinat a casa.

Corria el segle XIV quan la pesta negra va entrar a les nostres valls pertorbant la pau secular que sempre l’ha caracteritzat. La paraula pesta ve del llatí pestis, que vol dir epidèmia, malaltia contagiosa, però també destrucció i ruïna, que és justament el que comporten aquestes terribles plagues. Ni els reis van poder salvar-se aleshores de la mort. Només ho feu el romà pontífex Climent VI (Pierre Roger de Beaufort) perquè va seguir els savis consells del seu metge personal, Guy de Chauliac: li va recomanar aïllar-se en una torre –quasi tapiada– fins que passés l’epidèmia que va endur-se per davant 200 milions de persones a tot el món...
A mitjans del segle XVII es van tornar a aplicar mesures d’urgència al nostre país degut novament a la pesta (1652), tot i que aleshores la quarantena no era de catorze dies, sinó de quaranta: d’aquí el nom! I aquells que sortien del país i no portaven cap certificat, no se’ls deixava tornar a entrar... Que n’eren de llestos els nostres avantpassats!
Al segle XVIII es tanca la frontera amb França (1721) per un nou brot de pesta sorgit de Marsella. I la llista podria ser més llarga si tingués més espai. Gràcies a Déu sempre n’hem sortit indemnes, sans i estalvis, d’aquestes pandèmies. Aquesta no serà una excepció. Però abans ens encomanàvem a la verge de Meritxell o a Sant Roc (patró de Sornàs), i fèiem cas a les autoritats que vetllaven per la salut pública. Ara la majoria ho seguim fent, llevat d’alguns eixelebrats que es creuen més llestos i amb més privilegis que la resta i decideixen fer cas omís de les recomanacions governamentals. No us dic el que jo els faria, però esperem que les nostres autoritats tinguin la mà ferma a l’hora de fer complir el que la majoria d’andorrans hem acatat de bon grat, sabedors de la petitesa i vulnerabilitat del nostre país.
La nostra divisa és Virtus Unita Fortior, que traduïda literalment significa “la virtut unida és més forta” o, més lliurement, “la unió fa la força”. I així ha estat sempre i així ha de seguir sent, perquè és l’única manera de poder tornar a tenir el gran país que sempre hem tingut i que tants envegen. Ni la pesta, ni les riuades, ni les guerres han pogut amb nosaltres. Units seguirem invencibles.
Ara el que importa no és el cansament ni l’avorriment. Ara el que importa és Andorra i la seva recuperació en matèria de salut pública i econòmica. I si alguns insolidaris no ho volen entendre ni amb sancions ni amb reflexions assenyades, gustosos els obrirem la frontera perquè puguin marxar i no tornar. Com deia Henry Ford, “unir-se és el començament; estar junts és el progrés; treballar junts és l’èxit”.