Dissabte. Dia de partit. Inici de curs. La pilota va començar a rodar al grup 2 de Primera Catalana, al CE FAF. L’FC Andorra, força maltractat les últimes temporades en tots els sentits, va iniciar el curs i hi faltava Emili Vicente. En el seu últim matx oficial van superar per 3 a 0 el Ripollet. Un triomf que permetia al club esportiu més històric del país somiar amb el retorn a la Tercera Divisió espanyola. En aquella banqueta hi havia el tècnic, com sempre hiperactiu, Emili Vicente. Anava d’una banda a l’altra. Era com un extrem més a la banda. Sempre alliçonant els jugadors. Després va atendre els companys de la premsa amb la seva educació i humilitat –no és gaire habitual veure aquest talant en els entrenadors, quan hauria de ser l’habitual–. Ningú s’esperava que aquell 20 de maig seria l’últim dia que dirigiria un equip de futbol. Una de les seves passions, com ho era el ciclisme. Cinc dies després, Vicente va morir mentre anava en bicicleta a Canòlic. El cor li va fallar, i això que el tenia ben gran. La bondat, la humilitat i l’educació fetes persona. En el primer partit oficial del curs a tots els que el coneixíem se’ns va fer estrany no veure’l corrent de costat a costat a la banqueta. Va estar poc temps al club, però, com a tot arreu on ha estat, hi ha deixat empremta. Els jugadors porten el seu record molt endins i partit a partit s’encarreguen de fer-li un homenatge. Tot i els problemes del club, l’amor propi d’aquests jugadors és digne d’elogi en un món esportiu podrit pels diners. Ell va sobreviure en aquest món del futbol perquè era honest com pocs i no utilitzava les trampes o les excuses d’altres... En fan falta més com ell i en sobren dels altres.
