La pipa que andorranitzava

El Pere Cavero Muñoz va ser un dels mestres de segona etapa de l’Educació General Bàsica que recordo bonament. Com també ho van ser el de matemàtiques, el Lluís Gras i Montaner, i el de castellà, l’Enric Pal i Pal. De grans, sobretot recordem aquells mestres que han incidit positivament en l’adquisició de coneixement i en la formació de la nostra personalitat adulta.

El Pere Cavero, conjuntament amb la Maria Geli, ens va ensenyar una assignatura que barrejava el currículum d’història que demanaven des del ministeri d’Educació, d’Espanya, perquè el col·legi Sant Ermengol depèn educativament d’Espanya, amb les peculiars directrius que sorgien des d’allò que en deien Assessoria Pedagògica, que depenia de la Conselleria d’Educació i Cultura del Consell General.
Els alumnes de la classe de socials es dividien en dos grans grups: els que detestaven el fum i l’olor del tabac de pipa del Pere, i uns que sentíem certa admiració per tota aquella litúrgia que exerciten els bons fumadors d’aquest tabac: netejar la pipa, posar-hi la picadura, premsar-la, però no massa... En aquell temps els mestres fumaven a classe.

El seu tarannà virava entre la distància que ha de prendre un docent amb l’alumnat i la proximitat que requereix un bon aprenentatge, que en el cas de l’assignatura que impartia, havia d’influir-nos en el nostre procés de socialització en la societat andorrana, que vivia en els anys vuitanta una incessant autoconstrucció i consolidació.

El Pere era un mestre que podríem qualificar d’integrador, atès que no diferenciava la gent per qüestions de classe i d’origen, si eres o no andorrà, bé, només ho feia per parròquia, d’una manera molt divertida, que va facilitar que en pocs dies coneguéssim allò de l’ordre parroquial protocol·lari, pel qual els companys de Canillo sortien abans de classe i els d’Escaldes els darrers. Amb ell vam aprendre també la història i les institucions del país, a conèixer-les bé, i a fer-nos-les nostres, encara que la majoria de nens no fóssim andorrans i bona part dels que ho eren els seus pares havien arribat al país durant els anys seixanta de molt lluny.

Les seves classes combinaven un pla docent de coneixement d’Andorra amb el que demanava el ministeri de Madrid. Per aquest motiu el Pere ens va ensenyar també la geografia mundial, després d’haver estudiat la d’Andorra, que aviat vam acabar, i compte, la de tota la serralada del Pirineu, de punta a punta. En poc temps, vam saber situar al mapa poblacions com Quillan, Pau, Pamplona, Jaca i Esterri d’Àneu; i rius com el Bidasoa, l’Aragó i el Garona. Avui molts joves quan surten Runer o Baladrà avall no saben per on passen. De fet, molta gent, encara que siguin dins del país, en saben ben poca cosa d’Andorra. Així anem.

El meu sentit condol per un bon mestre que algun cop fèiem emprenyar mentre apreníem molt.