Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Manel Gibert

Manel Gibert

Filòsof i escriptor

 

 

La pluja




La pluja, de vegades lenta i llarga, sempre rítmica, de vegades sobtada i breu, cau subtilment com la llum dels astres nocturns. Llavors difumina el món o esdevé una metàfora del plor a llàgrima viva. En interludis de pluja discreta, el cel plora calladament, a penes un murmuri. Els parabrises dels cotxes s’eixuguen la cara, els aparadors semblen més bonics, i els boscos, més contents. Plugim, plugeta, xim-xim… Però quan la pluja esdevé temporal i es fa acompanyar pel vent advers, o si s’exclama amb la tempesta elèctrica, quan esdevé freda i agressiva els paraigües es rebel·len i els impermeables dibuixen llunes que són penyores de la tendresa de l’aigua dolça. La roba vol alliberar-se de l’estenedor (si no l’ha substituït el vòrtex de l’assecadora perquè estendre roba està mal vist) i els desaprensius, que han sortit a la intempèrie en mànigues de camisa o faldilla curta malgrat les previsions metrològiques, inicien corredisses cap a l’aixopluc improvisat d’una entrada estreta, un bar pudent, una botiga perfumada, un cine (també cada cop més escassos) on es puguin deixar passar la tarda i la pluja, l’aiguat, el xàfec que destorba i refreda.

Segons com, la pluja és una sorpresa, unes vacances frustrades, una collita malmesa o una celebració deslluïda. Tanmateix, hi ha ocasions avinents de benedicció dels déus per a qui la necessita, com ara amb la sequera extrema, que ens recorda que podem fer mil i una accions per no malgastar-la, per arramassar-la, per adorar-la. És clar que mai no plou a gust de tothom. Als enamorats els agrada esperar-la a la tebiesa d’un parc frondós, d’un local amb vistes per observar-la de prop, d’un carrer desert, de casa… i veure com els núvols també es busquen, atansar-se a la solitud compartida per escoltar ençà d’una finestra la música inconfusible, monòtona, de la pluja barrejada amb el baix continu d’un concert de Bach, el plovisqueig del piano de Debussy o un solo que Charlie Parker fa servir de símil de gotellada per encetar la càlida nit interior.

Tancar els ulls i somiar, contemplar el paisatge a través del calidoscopi de les gotes que llisquen pels vidres o del vano obert de l’arc iris, els arbres daurats, despullats per la pluja trista de l’autumne o vestits de colors alegres de primavera, si no l’enyoren massa, abans de llençar flors d’alegria per la sang que bull als cossos i la saba que corre de nou.

La pluja, mare dels rius i filla de les mars, acarona els cabells foscos dels estanys més alts, és tema de conversa als ascensors, esperança de dies més blaus, musa de poetes i companya sentimental d’ànimes nostàlgiques. Símbol del pas del temps, amara els records i fa evocar la infància, l’olor de terra i ozó, l’excitació prèvia a submergir-se a la plenitud sagrada de plogudes pretèrites: vaixells de paper naufragaven en bassals on els moixons bevien reflexos de sol després de la pluja, el somni i el silenci.

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte